“Sempre vaig carregada de llibretes per tot arreu fent gargots”

És la lletra d’un tirabol de la Patum. M’agrada cantar-ne les lletres.

Com a berguedana i com a dibuixant és la culminació de dos aspectes de la teva identitat. Un orgull.

No. Al principi d’estudiar m’hi vaig presentar i vaig fer una espècie d’aquarel·la espantosa i crec que no va passar ni la prova de les mides.

Feia anys que ho pensava, però sempre m’agafava que tenia feina, encàrrecs, entregues... i les bases surten un mes abans i, o tens la idea molt clara, o posar-te a pensar què i com fer-ho se’t tira el temps a sobre. Aquest any ja tenia la idea al cap i ja havia començat a dibuixar.

No gaire, només que un dels personatges s’assemblava per casualitat a una amiga i és clar, que no sortissin els altres vaig creure que no tenia sentit. I vaig pensar: “Doncs ningú”. Li vaig canviar els cabell llisos per arrissats i ara la gent es pensa que és la Marta Rovira.

Sí, perquè eren tres persones que no podrien ser a la plaça per dos motius diferents i em va venir molt de gust fer-los un petit homenatge. Volia que entre tot el batibull de gent del tirabol hi hagués tres persones que la gent pogués reconèixer i que quedessin immortalitzades com la imatge de la Patum del 2018.

Sí, per diferents motius i amb diferents intensitats. A qui més, i era bon amic, era en Pey. I això que diuen que els patumaires sempre ens sembla veure a la plaça la gent que no hi és, a mi em va passar. Com que ens vèiem de Patum en Patum pensava que girant el cap, i darrere d’un gegant, hi seria.... I això em venia de gust ensenyar-ho.

Mai. Cap. Com a molt un any que vaig estar malalta i només hi vaig poder anar diumenge o quan per feina només hi he pogut anar dimecres.

Il·lustradora, però faig moltes coses i... Deu ser perquè tinc un caràcter canviant i m’agrada provar coses, però sempre amb la base del dibuix. M’agrada dibuixar gent, històries, coses, m’invento personatges, faig retrats, tires còmiques. Sempre vaig carregada de llibretes per tot arreu fent gargots. El disseny gràfic és una manera més fàcil de guanyar-te la vida com a persona creativa perquè el món en té més necessitat. Si es mesclen les dues coses, millor. Però m’agrada més dir dibuixant que il·lustrador, perquè em sembla una mica pedant i pompós. A mi m’agrada dibuixar amb un paper i un boli, aquarel·les o un ordinador, i després vaig obrint branquetes amb tot el que hi estigui relacionat. Aprens coses diferents que en nodreixen d’altres. Per exemple he començat amb el tatuatge i he après una manera diferent de tractar el color. És com dibuixar, però amb una altra tècnica.

No ho sé, em costa molt perquè m’agrada dibuixar de moltes maneres diferents. Tinc dibuixos infantils, còmics d’adults, dibuixos de receptes, temaris gastronòmics, estampats... M’agrada adaptar-me al que necessiti cada projecte. Així no m’avorreixo [riu].

Publico un llibre el juliol on faig els dibuixos de suport d’un col·lectiu de visibilització feminista i LGTB de Madrid per a l’editorial Norma. No és una novel·la gràfica com altres que he fet. També porto la identitat visual d’un parell d’empreses, d’una cadena de restaurants; amb una companya dissenyadora portem la part gràfica d’una startup; treballo per a una empresa que fa material infantil...

Es pot viure, sí, però sempre amb aquell “ai” depenent del mes. Soc autònoma i sé que treballant molt en pots arribar a viure. Jo els il·lustradors que més admiro no són superstars de les xarxes socials. T’has de fer el teu espai.

Si, la gent rep encàrrecs de moltes vies diferents. És una feina que està valorada i la gent sap a qui demanar-la. Per mi el millor de Catalunya, i que em fascina, és l’Oriol Malet, que em sembla un dibuixant brutal, amb el fons que té i les dobles lectures.