Una celebració de la vida

Agnès Varda, que fa més de seixanta anys que crea imatges com a testimoni del real i a la vegada expressió de l’imaginari, fa present a Visages, Villages (‘Caras y lugares’) que pateix una malaltia ocular que fa que hi vegi borrós. La seva mirada, però, es manté clara i encuriosida. Aquesta mirada estableix una complicitat amb la del jove fotògraf i artista J.R., que empapera façanes d’edificis amb les seves fotografies gegants. El cas és que la cineasta i J.R. van emprendre un viatge per diferents llocs de l’Estat francès en el camió fotogràfic de l’artista. A la manera de Varda, però també de J.R., van conèixer una diversitat de persones per escoltar-les i retratar-les: pagesos, obrers, els últims habitants d’un poble miner i les dones dels estibadors de Le Havre, entre d’altres. Persones comunes i anònimes magnificades a través dels retrats gegants sortits del camió de J.R. Fent amistat durant el viatge, formant una parella còmica, van compartir un projecte pel propi plaer i per compartir-lo. Ho aconsegueixen amb un film humanista, lúdic, ple d’enginy i ironia que celebra la vida, el poder de la imaginació i el gust per realitzar imatges, però que també es tenyeix de malenconia amb la presència dels morts. Varda evoca novament el seu estimat Jacques Demy i, tornant a la platja normanda on va filmar el documental Ulysse (1982), que indaga en els enigmes de la memòria, observa com J.R. col·loca en un búnquer una ampliació del retrat que, fa 50 anys, ella va fer al seu amic fotògraf Guy Bourdin, també mort: una acció condemnada a desaparèixer amb la marea.

Però no només els morts són els absents a la vegada tan presents. Retraient-li que amagui els seus ulls darrere unes ulleres fosques, Varda explica a J.R. que no va veure els ulls de Godard fins que els hi va fer mostrar en un curt burlesc inclòs a Cleo de 5 a 7 (1961). Varda recorda la seva amistat amb Godard i, amb J.R., fa un viatge en tren per visitar-lo a la seva casa de Rolle, on, a la vora del llac Leman, torna a descobrir la bellesa d’uns ulls, encara que borrosament. Potser era un dels objectius amagats d’aquest film, que aporta una nova revisió de les constants de Varda, mestressa del muntatge: la fascinació pels rostres i així el gust pels retrats; la sensibilitat feminista; la intuïció poètica; la construcció fragmentària a la manera d’un collage; el reciclatge de les pròpies imatges; la disponibilitat davant dels regals de l’atzar lligada a una actitud oberta a l’inesperat. I, sens dubte, la llibertat. Disfruteu-la.