L’obsessiu rei bord
Josep Pastells retrata una identitat precària a través del suposat fill hongarès del monarca espanyol a ‘Sang blava’, que va rebre el premi Empordà de novel·la
Josep Pastells (Girona, 1966) seria un cas paranormal dins la literatura catalana si no fos que representa un fenomen relativament comú: la dels escriptors que, per anys que passin, no acaben de superar l’etiqueta de novells o, com es porta ara, d’emergents. Haver publicat en els últims trenta anys una desena de novel·les, tres reculls de contes i fins i tot un còmic, amb les quals ha guanyat, a més, cap a una vintena de premis repartits per tot el país, compatibilitza ben poc per fer carrera literària en català. Pastells ja hi té la pell morta, i declara sentir-se prou feliç amb el centenar de lectors que calcula que ha fidelitzat al llarg dels anys. No es pot esperar més, sobretot si ja passes dels cinquanta i el teu màxim objectiu ara ja no és “presentar-te a cinc o sis premis per temporada, sinó intentar escriure cada vegada millor”, diguéssim que per decència personal, i no pas per fer-t’hi ric. Riu, és clar. Sang blava, però, encara és una novel·la pensada per a un premi. La va escriure fa vuit anys per concórrer, amb un altre títol, al Bertrana, tot un atreviment del qual va sortir amb les mans buides i un original que, en tot aquest temps, s’ha dedicat a revisar i polir de dalt a baix fins que ha trobat la seva oportunitat en el I Premi Empordà de novel·la, convocat a la Bisbal. “Els premis continuen sent per a mi un mitjà per publicar, perquè mai no he acudit a cap editorial, no em sé promocionar prou”, es mig excusa aquest escriptor i periodista que continua aprofundint en el retrat de personatges vençuts per la fatalitat, a mig camí del fracàs i la ràbia, que entren en conflicte amb el seu entorn, sovint de tints sòrdids, d’una quotidianitat inquietant, i amb la seva pròpia manera de ser al món. “Tinc inclinació als ambients extrems i conflictius, ho reconec, però és que és el tipus d’escenaris que m’interessen, més que no pas el del luxe i el glamur”, raona. En aquest sentit, Miklós Kossuth, el protagonista de Sang blava, és una creació canònica dins l’obra de Pastells: periodista instal·lat en una crònica precarietat laboral, escriptor en crisi i subjecte a una relació amorosa que es torna obsessiva. Excepte que aquest cop el personatge és gai –“a veure quan tarden alguns a pensar-se que jo també ho soc”, s’avança– i que la seva flaquesa identitària cobra aquests dies una actualitat no prevista: l’home està convençut que és un fill no reconegut del rei d’Espanya. “Espero que no em creï problemes per ofenses a la Corona”, diu no pas gaire en broma. La novel·la recupera un escenari hongarès que ja aparexia a Vida i miracles d’Odell Kraus 2011) i que Pastells coneix prou bé: durant tres estius va fer estades a Budapest, una ciutat fascinant, assegura, en què l’ambient més rabiosament cosmopolita conviu amb la clapa rural i i l’herència soviètica.