“Volem veure la vida com un cant a l’alegria”

La sala Lo Submarino de Reus acollirà aquest divendres, 15 de juny, la presentació del disc La força d’un instant, el primer treball del grup La Clandestina, una banda nascuda a les comarques de Tarragona i que es nodreix d’influències musicals diverses però que mostra predilecció per l’estil mestís i de fusió, a mig camí del reggae i l’ska, de grups com Dusminguet, Zulu 9.30 i La Troba Kung Fu.

Més que un grup musical, La Clandestina és un punt de trobada de les inquietuds musicals que teníem un grup de músics de les comarques de Tarragona i de les Terres de l’Ebre. Som de Reus, de Flix, d’Amposta, de Cambrils, de Tarragona, i alguns ja ens coneixíem d’abans, però altres, no. Som sis membres fixos i dos més que s’afegiran durant la gira. Ens hem reunit per fer música, la música que ens agrada.

El disc va sortir el 23 de març, fa tres mesos que és al mercat. D’aquí al setembre tenim una desena d’actuacions contractades, bàsicament a Tarragona i a les Terres de l’Ebre, i alguna cosa per Barcelona. Malgrat que som un grup emergent, hem intentat cuidar el projecte, fer-lo de la manera més professional possible. Creiem que facilita les coses treballar com un grup professional.

Hem tingut la col·laboració de Joan Garriga, exmembre de Dusminguet i La Troba Kung Fu, i el productor d’aquest primer disc ha estat l’Oski Jah. A nivell de grup és el primer projecte, però alguns dels músics ja veníem d’altres bandes i teníem certa experiència. I el grup té una bona formació musical, amb estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Tot plegat facilita que les coses surtin bé.

Pensem que el reggae és l’estil base, amb tocs de ska, rock i, fins i tot, una samba lenta. Els membres del grup tenim gustos diferents però hem mirat de buscar les confluències musicals de tots nosaltres. No arribem a tocar cap estil de manera pura, ens quedem a les portes de tots. La nostra música és una mescla d’estils.

Al final, aquest és un projecte personal de cadascun de nosaltres. Això facilita que t’ho acabis estimant, és música i lletra que ha sortit de nosaltres i que hem fet nostra. Això influeix en el fet que hi posem menys pegues.

Però no vol dir que siguem superficials. De fet, una de les coses que ens han dit, i que ens agrada, és que som frescos però no superficials. El disc parla d’experiències personals nostres i probablement això ajuda que, qui les escolti, s’hi pugui sentir identificat. Volem veure la vida com un cant a l’alegria. Ens passaran mil coses, no ho podem evitar, però sí que podem decidir com reaccionem i com ens afecten les coses que ens passen. Tot el que ens provoca més tristesa podem convertir-ho en un aprenentatge per quedar-nos amb la sensació que, almenys, serveix per a alguna cosa. En les nostres cançons hi ha desamor i temàtiques que no són molt felices però intentem tractar-ho amb un punt de vista positiu.

Sí, una mica ja és això. És que nosaltres escrivim, en part, per teràpia personal. Hi ha qui pinta i qui fa esport, nosaltres fem música.

Però per nosaltres sí que són coses molt personals, hi ha històries complicades dins de les cançons. El que fem és tractar de capgirar-ho perquè concordin amb l’estil que volem transmetre. La gent vol despreocupar-se quan escolta música i, si els fem pensar, almenys donem-li un tomb per no transmetre males vibracions ni cap sensació negativa.

Quan fas música, tu decideixes si és reivindicativa o no. La Clandestina és un punt de trobada i parlem d’allò que ens fa sentir a gust i ho cantem, per damunt de les diferències ideològiques que tinguem. Creiem molt en els ideals socials i de justícia. En el darrer any i mig hi ha hagut tantes històries al carrer que potser han fet oblidar-nos de la nostra part interior. Hem sortit a lluitar per causes externes, i jo sóc el primer que surto a lluitar, però les persones també ens hem de cuidar interiorment, aprendre a gestionar les nostres emocions.