“Tothom n’ha vist concerts, però el gòspel de veritat ni l’hem rascat”

El fet de dir-ne campus és copiat del sistema americà, com un campament pel fet que durant tres dies s’estan al poble de Rajadell i s’hi fan activitat diverses i pedagògiques durant el dia: tallers de tècnica, de repertori i expressió; compartir aprenentatge amb artistes que venen de fora; cerimònia de gòspel que es fa en esglésies i sessions obertes. A la nit és un festival amb concerts.

Si, és la catorzena edició i des del primer moment vam optar per aquesta fórmula. Els participants, que en diem campusins, són a voltant de 100 o 125.

La meitat són de Catalunya, molt de l’àrea de Barcelona, però també ve un grup de Perpinyà, del País Basc, de les Balears, les Canàries i altres. És un èxit que després de catorze anys es pugui fer. Mai ha volgut ser un macrofestival ni pels recursos que tenim, les infraestructures ni per voluntat de fer negoci. Rajadell és un poble petit i s’hi van bolcar de seguida. A través de la música durant tres dies conviu gent amb tarannàs molt diferents.

Van coincidir un parell de coses. Fa quinze anys anava a Barcelona per demanar ajuda per muntar un espectacle per al cor, però pensava que allò que els anava a vendre no els faria gràcia i se’m va ocórrer el tema del campus. I així els ho vaig comentar... I el mateix dia tenia un assaig i en tornar, amb l’Àlex Mazcuñán, que viu a Rajadell i és l’ànima de l’organització, em va comentar de fer una trobada de cors al poble. I així va anar. Vam fer una primera experiència amb molt pocs recursos, jo fent tots els tallers i concerts, i s’ha anat consolidant, podent portar gent dels Estats Units, Anglaterra i de la resta d’Europa.

Tenim la Linda Tillery & The Cultural Heritage Choir, que va venir fa deu anys i va fer un taller i els concerts que més es recorden, que ens porta un amic seu, en Terrance Kelly, que és un dels referents de la costa oest dels Estats Units i director de l’Oakland Interfaith Gospel Choir. També portem un cor de Baltimore de nanos adolescents amb problemes, el Singing Sensations Youth Choir, que vam conèixer gràcies al contacte amb diverses organitzacions de gòspel d’arreu del món. I nosaltres, l’Esclat Gospel Singers fem diumenge el concert que fem cada any, però per primera vegada conjuntament amb la versió juvenil del grup, l’Esclat Júnior.

Soc pianista professional que vaig estar molt temps en el món del jazz, amb la Vella Dixieland, també amb Raimon, Dyango, Comediants, etc., però a partir d’un moment vols fer els teus propis projectes. I el tema del gòspel va venir perquè de petit el meu pare era molt aficionat a la música negra, entre ella el gòspel, i vaig créixer escoltant Duke Ellington, Charlie Parker. La música negra va ser la banda sonora amb la qual vaig créixer. I per casualitats de la vida, quan treballava per la Vella Dixieland vam fer una gira amb la cantant nord-americana Michele McCain i em va dir que li agradava com tocava i que si m’interessava formar part d’un grup de blues. Vaig veure l’oportunitat de poder aprendre, vam fer un parell de gires i després va voler fer un grup de gòspel. Va venir l’any 1995 amb un casset amb el tema Oh Happy Day i em va dir que m’espavilés. Jo no havia escrit mai per a veus ni res... i així va començar. Vam estar un parell d’anys fent gires i cors amb la Polifònica de Puig-reig i després vaig pensar que m’agradaria començar de zero l’any 2000 amb el primer cor, quan ningú sabia què era el gòspel.

Sí, però no és veritat. És un boom molt superficial. Jo només el conec una miqueta i mira que hi porto temps i he fundat uns trenta cors. Tothom ha vist concerts, però el gòspel de veritat ni l’hem rascat.

És molt més que una música, és molt difícil que nosaltres en puguem fer. És una mica com el flamenco, que el pots aprendre, però si no l’has viscut des de dins és molt difícil... El gòspel és molt social, molt cultural. La gent es pensa que és una gent cantant, amb les mans enlaire i picant de mans. És la societat d’ara, que veiem una mica les coses i ja ens pensem que en sabem, i tot és molt efímer. Darrere el gòspel hi ha tota una filosofia, una vivència, un sentiment de comunitat important i moltes coses més enllà de les creences de cadascú. La gent ha d’entendre que a través de la música, no només el gòspel, es mobilitzen moltes coses més i és un llenguatge que s’ha de potenciar encara que no t’entenguis amb l’idioma. I més ara que s’ha deixat de banda i que la música en aquest país ja no és ni assignatura obligatòria.