Una bèstia escènica

Luis Miguel és literalment una bèstia escènica: d’ençà que té onze anys que volta pels escenaris –ara en té 48– i coneix tots els trucs i recursos del seu ofici. Divendres va inaugurar el Festival de Cap Roig amb un concert apoteòsic, dues hores i quart d’espectacle total en què El Sol de Mèxic va repassar totes les etapes de la seva llarga trajectòria. Va començar pel mig, pels anys noranta, en què es va confirmar com a nou rei de la balada llatina i els ritmes moderadament ballables amb segell californià (smooth jazz, soft rock). Després va fer un petit pont amb el romanticisme del bolero i va saltar a l’autèntic motiu d’aquesta gira, la reivindicació de la cançó mexicana tradicional, acompanyat per 14 mariachis a l’escenari, per acabar amb alguns dels seus primers èxits dels anys vuitanta, quan encara no era major d’edat, i un gran final amb la banda –quina banda! onze músics, inclosos tres vents i tres estilitzades coristes– sonant com una màquina a tot gas, el cantant repartint flors, petons i somriures, i el públic en èxtasi, sobretot l’ampli sector femení: dones d’edats ben diverses que coneixien i cridaven tots els noms de guerra de l’artista –Luismi! Micky!–, que cantaven totes, absolutament totes les cançons des de la primera nota, que li feien arribar al seu ídol pancartes, objectes personals i fins i tot un ram de roses blanques quan va cantar La incondicional (“Un cuerpo de mujer, un par de rosas blancas”) i van envejar, no sé si sanament, l’única que va aconseguir pujar a l’escenari i abraçar El Sol, que no és poca cosa. Sens dubte, Clipper’s i la Fundació Bancària La Caixa van triar la millor obertura possible per al Festival de Cap Roig 2018. Un èxit total.

I això que la nit no havia començat gaire bé: l’avió de Luis Miguel va arribar a Girona quan bona part del públic ja ocupava les seves localitats i el concert es va retardar 53 minuts, que per una estranya casualitat van ser els mateixos que una setmana abans va fer esperar el públic del Palau Sant Jordi.

Sense saludar –l’home no parla gaire; la frase més llarga del concert va ser “Ustedes son un público hermoso, bello, lleno de energía”– va entrar en matèria senzillament quedant mut al mig de l’escenari i deixant-se estimar per la gent que el va ovacionar durant uns quanta minuts, oblidant la llarga espera, mentre ell ens mirava amb el seu somriure seductor que mou muntanyes. Va començar fort amb Si te vas, Tú, sólo tú i la clàssica Amor, amor, amor, abans d’entrar en el terreny de les balades amb Devuélveme el amor. De fet, la paraula amor surt en uns quants títols i en gairebé totes les cançons d’aquest Amante del amor, que va fer justícia al mestre Armando Manzanero, responsable de l’èxit del seu decisiu Romance (1991), amb joies com ara Por debajo de la mesa i No sé tú. Fusionant temes en diversos medleys, Luis Miguel va arribar a interpretar més de vint temes en una primera hora sense treva. Tot seguit es va quedar sol amb el pianista per cantar Se te olvida i Contigo en la distancia, un minimalisme que va contrastar amb la imatge de l’escenari ple, ocupat pels 14 músics del Mariachi Vargas de Tecalitlán. I així va sonar, pletòrica, La fiesta del mariachi, i després Llamarada, El Balajú, La Bikina, Sabes una cosa, Échame a mí la culpa i altres perles del seu recent ¡México por siempre! , conquerides per Luis Miguel amb passió i una veu poderosa i dúctil que li permet de cantar-ho gairebé tot amb solvència. Per al final van quedar els seus oldies: les festives Somos muchachos de hoy, Ahora te puedes marchar, La chica del bikini azul i Cuando calienta el sol, amb grans pilotes negres sobrevolant el públic i El Sol brillant a la una de la matinada. Tot un fenomen.