Música

Crònica

Sting i Shaggy, diàleg d’èxits

Shaggy va instar el públic de Cap Roig a la lluita civil invocant Bob Marley amb “Get up, stand up”

El 1995, el cantant jamaicà Shaggy rapejava el Boombastic , sinuós i amb una cadència inicial rèplica/homenatge als primers acords del Get it on de Marvin Gaye. Enganxosa, es va convertir en un imprescindible en les llistes de supervendes, recopilatoris de l’any i terrasses d’estiu. Shaggy va continuar fidel a un estil que combina el reggae amb els sons més urbans com ara el rap amb cançons com ara Oh Carolina (1993) o descaradament hip hop a It wasn’t me (2002) o el so més R&B de Angel (2000).

Els èxits de Shaggy compartien cap de cartell, dissabte a la nit a Cap Roig, amb un nom que no necessita presentació. Sting tornava al festival palafrugellenc després que el 2015 oferís un recital revival, en el seu format més pop, de The Police. Perquè, quan les primeres notes de Roxanne (1978) van sonar, el públic de Cap Roig va embogir. Igual d’entusiasme quan Sting es va posar íntim amb Fields of gold (1993) o quan tornava als clàssics de la banda amb Message in a bottle (1979) o Everything she does is magic (1981). Dempeus i cantant.

Sting (1951) i Shaggy (1968) van fer un experiment musical que funciona i no decep els fans perquè manté l’essència: no és tant una fusió musical com un diàleg entre grans èxits de dos gèneres musicals oposats, però que, dalt l’escenari i en directe, es complementen. El reggae aporta aires festius i a Sting, que no li calen binomis ni estranyes parelles, li permet revisitar els seus clàssics en un format amb què continuar de gira, buscar nous públics i amb propostes diferents que no siguin només concerts per extasiar nostàlgics. Així, Roxanne i Boombastic van sonar emparellades però no mesclades: els udols de Sting al final de la tornada de Roxanne van marcar la transició cap als moviments de malucs i als ritmes sincopats de Shaggy, i aquell Boombastic enganxifós dels noranta sonava ara enèrgic.

La voluntat de fusió, però, es va deixar clara en la cançó que va obrir el concert, Englishman in New York (1987), que es va convertir a la tornada en un “Jamaican in New York”; Shaggy lluïa bandera jamaicana i, lliure d’instruments, va exercir d’animador. Les cançons emparellades van continuar amb un So lonely viscut amb eufòria que Shaggy matisava amb Strength of a woman, moment que el cantant va aprofitar per a fer una crida a una dona apoderada. Hi va haver moments per a la reivindicació. A Crooked tree, de l’àlbum col·laboratiu dels dos músics 44/876, de què també va sonar Don’t make me wait , a l’escenari, van simular un judici. Sting, de presidiari i Shaggy, de jutge.

En les seves funcions d’animador, Shaggy va donar un missatge de tolerància i d’unió de les cultures. Davant del públic de Cap Roig, va passar de l’ecumenisme a la lluita pels drets socials quan va invocar Bob Marley amb Get up, stand up: “Aixeca’i reclama els teus drets i no abandonis la lluita”, diu la lletra. Sting va presentar la banda, en especial el seu fidel guitarra Dominic Miller, a més de lluïment dels coristes a Shape of my heart i Wait for the break of day. En els bisos, protagonisme indiscutible de Sting. Destacable l’ètnica Desert rose. Però calia l’himne Every breath you take (1983) per extasiar els nostàlgics i quedar-se a gust.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.