La conquesta del mar

Les illes Formigues s’han convertit en un refugi permanent de gavines i corbs marins; i, de forma molt més estacional, de llanxes i altres embarcacions que s’hi acosten amb un cert afany de conquesta. Però, alguns segles enrere, aquest plàcid espai, només alterat per les sacsejades de les ones i per algun obús oblidat de la darrera guerra civil, es va convertir en l’escenari d’una batalla naval que, encara avui, es manté com una de les més decisives de la nostra història.

Ens situem a finals del segle XIII. En aquells temps, Catalunya era una potència naval i aspirava a la sobirania de l’illa de Sicília. Roma no veia l’operació amb bons ulls, però el rei català, Pere II el Gran, va decidir tirar pel dret i fer cas omís de les recomanacions de l’Església. En aquella època, això era tot un atreviment, i la venjança del papa Martí IV va ser autoritzar el rei francès Felip III a envair Catalunya. Una vella aspiració gal·la que, a més, va ser etiquetada de “croada” pel papa Martí IV. L’avenç francès va ser, durant algunes setmanes, lent però inaturable; i es va sustentar, en bona part, en els subministres que arribaven als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols des de Narbona i Aigües Mortes. El control del mar era, doncs, una peça clau en l’ocupació del Principat; i el rei Pere el Gran va adonar-se que aquest factor podia esdevenir decisiu a l’hora d’aturar l’exèrcit francès. Per aquest motiu va optar per arriscar Sicília i va manar cridar la flota comandada per Roger de Llúria, que va arribar al port de Barcelona el 24 d’agost de 1285. Dos dies després, es van reunir a Sant Pol amb la resta de naus catalanes.

Les fonts no són gaire creïbles a l’hora d’avaluar les força de cadascuna de les flotes. Si ens atenem a les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, l’almirall Roger de Llúria va vèncer gràcies a la seva astúcia i estratègia, ja que, estant en inferioritat numèrica (40 galeres contra 160), va atacar la flota enemiga pel centre i va aconseguir arraconar-la. La primera topada es va produir la matinada del 28 d’agost i va tenir la foscor com a factor decisiu. Els catalans van encendre dues fogueres a cada galera i van fer creure als francesos que el seu potencial era molt superior al que era en realitat. Els francesos, per la seva banda, es feren passar per catalans cridant els mateixos crits de guerra. Malgrat tot, els aragonesos van aconseguir encerclar els vaixells enemics, sobretot a partir de l’ús dels esperons i d’una pluja mortal de cargols llançats des de les ballestes, que va tenir un efecte devastador sobre els vaixells francesos.

En la batalla van morir uns 300 francesos i es van fer 260 presoners, als quals Roger de Llúria va tractar amb extrema crueltat i brutalitat. Segons el testimoni de Desclot, el comandant va ordenar que conduïssin els presoners a la platja, va separar els que no podien caminar i va arrossegar-los amb una galera lligats de coll i mans mar endins fins a ofegar-los. A la resta, els va buidar els ulls amb una cullera de fusta, els va posar en filera, va fer que s’agafessin a una llarga corda que els unia i els va enviar al rei francès comandats per un únic presoner al qual va deixar borni perquè pogués dirigir el grup en el camí de retorn cap a casa. Roger de Llúria només va mostrar clemència pels gentilhomes o els molt nobles, als quals va convertir en presos polítics i va demanar-ne el corresponent rescat. Les súpliques i les amenaces del comte de Foix van ser debades, igualment com les peticions del fill del rei de França, Felip el Bell, al seu oncle Pere el Gran. Ni per aconseguir magnanimitat amb els presoners o garantir la seguretat del seguici reial. Si ens atenem a aquesta font, doncs, Roger de Llúria destacava per la seva capacitat bèl·lica, però no pas per la humanitat.

La victòria es va confirmar pocs dies després, concretament el 3 de setembre, amb un altre combat naval, en aquest cas a la badia de Roses. Roger de Llúria va dirigir els seus vaixells a aquest indret, on hi havia establerta una flota de 50 vaixells, que es van veure sorpresos. I d’aquesta manera es va consumar la desfeta de la flota francesa i l’aïllament de l’exèrcit croat, que va veure’s obligat a abandonar la ciutat de Girona. I al mateix temps va permetre segellar l’expansió catalana a la Mediterrània. Va ser en aquest moment, si ens atenem al testimoni de Bernat Desclot, quan Roger de Llúria va pronunciar unes conegudes paraules per vanagloriar-se d’aquest domini, tot advertint: “A partir d’ara no hi haurà peix que s’atreveixi a treure la cua si no porta lligada la senyera amb les quatre barres del nostre senyor rei d’Aragó.”