Una jornada tràgica

L ’estiu del 1909, Sant Feliu de Guíxols i altres poblacions del país s’han convertit en una caldera a punt d’explotar. A la crisi de la indústria del suro, que deixa molts obrers a l’atur, s’afegeixen l’increment dels preus dels productes de primera necessitat i, per damunt de tot, la crida dels reservistes per a la guerra del Marroc, que condemna moltes famílies a la misèria o la mort. Des de fa mesos, la premsa republicana i obrera clama en contra de la guerra. La campanya s’intensifica la setmana de l’11 al 18 de juliol, quan apareixen pasquins en què es convoca els treballadors a una vaga general per al 27. Aquell dia, els aparells de l’estació telegràfica són destrossats, el tren no circula i els carrers de la població resten a les fosques. La situació, doncs, és de calma tensa. Malgrat tot, en un primer moment, la manifestació té un caràcter pacífic i recorre els carrers de la vila per tal d’intentar sumar els obrers de les fàbriques. L’únic incident remarcable es produeix quan els manifestants arriben a la fàbrica de suro de Charles Panzin i aquest se’ls encara fent ús d’una arma de foc. De resultes de la topada, alguns vaguistes són ferits amb projectils de cacera i només la intervenció de la Guàrdia Civil evita el linxament del fabricant. A les tres de la tarda, la manifestació, cada vegada més nodrida, arriba a la plaça de l’Ajuntament. A l’edifici consistorial, les autoritats estan reunides en sessió permanent i els representants dels obrers els fan lliurament d’un manifest en què es protesta contra la crida dels reservistes i es reclama una reacció enèrgica contra l’actitud de l’empresari Panzin. L’alcalde, Josep Irla i Bosch, els demana que es dissolgui pacíficament la manifestació, se solidaritza amb els manifestants i els promet que farà justícia contra l’empresari surer.

L’endemà, dia 28, la vaga segueix amb la mateixa dinàmica. I, novament, la plaça de l’Ajuntament es converteix en el centre neuràlgic de les protestes. En aquells moments, ja han arribat a la ciutat les notícies sobre la crema d’edificis religiosos a la ciutat de Barcelona. A poc a poc, la ira popular s’incrementa i la mobilització deriva en una revolta oberta, amb un to marcadament anticlerical. Els manifestants exigeixen la presència de l’alcalde, que s’adreça a la multitud en un intent d’apaivagar els ànims. Mentre el gros de la gent es manté al davant de la casa de la vila, alguns vaguistes es concentren al davant de l’església de Sant Joan. Segons la crònica que el rector adreçarà alguns dies després al bisbe de Girona, “prop de les deu del matí [...] gernacions desenfrenades, electritzades i mogudes per instigadors ocults i públics, sota el pretext de fer una manifestació popular contra la guerra de Melilla i la crida dels reservistes, irreligioses o impies, assedegades dels béns d’altri [...] van incendiar la porta de l’església de Sant Joan, filial de la parròquia, la van ruixar amb petroli, de què s’havien apropiat amb violència al magatzem del comerciant Jaume Vives Puig, la van partir a destralades i van atiar el foc amb feixines i estelles que van robar a diversos forners”. L’incendi provocarà la destrucció de la sagristia, els altars, les cadires, les imatges i el confessionari. Només se’n salvaran alguns ornaments sagrats i el Santíssim, mercès a la gosadia d’un veí que “menyspreant el perill, els insults i les befes del públic, penetra a l’església i a la capella del Santíssim, on s’experimentava una calor asfixiant, agafa el sagrari mig calcinat i, amb tota reverència i ple de fe” el va portar a casa del rector. Després de cremar l’església de Sant Joan, alguns dels manifestants es dirigeixen al col·legi dels Germans de la Doctrina Cristiana, que, en aquells moments, només està ocupat pel cuiner i un altre germà (la resta es troben fent exercicis espirituals a Barcelona). En aquest cas, l’edifici serà saquejat i incendiat. Els actes contra l’Església no s’aturaran aquí i, el 21 de setembre, el governador civil informarà el Ministre de la Governació que “la porta de l’església del convent de les Germanes de la Divina Pastora ha estat ruixada amb petroli [...] trobant-se escampades algunes restes de suro i flocs”. La intervenció de la Guàrdia Civil i els carabiners no aconseguirà evitar aquests actes, però sí ofegar les protestes a base de “dispersar els carrers a trets”, segons el relat del governador civil. El dia 1, un destacament de 60 guàrdies civils recorre els pobles del Baix Empordà per tal d’intentar restablir l’ordre. Hores després, el govern començarà una repressió ferotge que es traduirà en 25 treballadors detinguts i la clausura del Centre Instructiu Obrer i l’escola Horaciana.