Un barroc que flueix

Un dervix il·lumina l’escenari, mentre entra en trànsit, donant voltes infinites, al so d’una tarantel·la italiana. S’hi afegeixen a la dansa hipnòtica la resta de ballarins, primer amb moviments de hip hop, després en parelles fent contemporani, en una composició final que convida a l’alegria més que al viatge místic. Ho reforça la música, amb una base electrònica però d’instrumentació barroca, amb un so, però, tan modern, que fan venir ganes d’escoltar i de ballar. Abans dues ballarines s’han calçat momentàniament les puntes per buscar la interacció, amb passos heretats del ballet clàssic, amb un tercer ballarí, que es mou sincopadament, gairebé una escena de West Side Story però en trio. A tot això la soprano Heather Newhouse, envellutada de vermell, s’encabeix en unes esferes, com si fossin poms màgics, que llisquen per la superfície, que no és aquosa però ho sembla. I els músics de Le Concert de l’Hostel Dieu, amb les seves casaques versallesques, situats al fons, com en un quadre, darrere d’una pàtina, d’un tel emboirant. La soprano també participa del ball, acompanyada pels ballarins com si fos una superestrella del rock; una Madonna del barroc interpretant els seus grans èxits.

A Folia , del coreògraf Mourad Merzouki, els diferents gèneres de la dansa flueixen com un tot, diluint unes fronteres que sembla que mai haguessin existit, i ho fa amb una lleugeresa i delicadesa que no nota gens el pes de la música barroca. Merzouki, un dels màxims representants de les hibridacions de llenguatges i gèneres, va enlluernar divendres en la clausura del Festival Castell de Peralada amb un espectacle de dansa fusionat, de ball urbà i contemporani, amb esferes i llums que apropaven l’espectador gairebé a un joc de màscares venecià. La concepció visual de Franck-Emmanuel Comte és la d’un viatge des del sud d’Itàlia al present molt suggeridor. Mourad Merzouki ha impregnat a Folia la cultura urbana apresa als carrers del suburbi de Lió.

En aquesta trobada de bellesa entre el passat i l’actualitat, hi ha també al·legories per a la reflexió amb elements de circ. En una de les composicions, una ballarina executa un solo en un llit elàstic inflable que s’acaba verticalitzant mentre ella intenta mantenir-s’hi. La introducció és etèria i atemporal; amb una música barroca, instrumental, subtil que va in crescendo, els disset ballarins busquen el seu món en un sistema solar d’esferes toves, globus terraqüis i els planetes.