Bocelli, un recital de cine

Entre els diletants de l’art i la cultura hi ha una tipologia de persones a les quals se’ls encenen les alarmes de “l’exclusivitat” quan els afecta tot allò que fa flaire de “popular”. És el que té, si un no està vacunat, ser classista, elitista o, simplement, un esnob intel·lectual. Pitjor per a ells, perquè es poden perdre vetllades musicals com la que dimecres a la nit es va poder viure a Calella de Palafrugell en el que va ser el concert de clausura del Festival de Cap Roig. I quan es fa referència al terme popular, que quedi clar, res a veure amb el preu de les entrades, malauradament no assequibles per a totes les butxaques.

El protagonista va ser el tenor italià Andrea Bocelli, l’artista solista de clàssica que més discos ha venut i considerat el Quart Tenor, com a hereu dels tres anteriors –Luciano Pavarotti, Josep Carreras i Plácido Domingo–, que junts van dedicar-se a eixamplar la base d’amants de l’òpera. Un divo que sabia que tenia un deute amb el festival, després que l’any passat va haver de suspendre el concert arran d’una bronquitis aguda. I un públic que tenia moltes ganes de disfrutar en directe de la seva veu prodigiosa, caracteritzada per un timbre versàtil i poderós. Això va confluir en una comunió que ja es va produir des de la primera aparició a l’escenari, amb crits de “Bravo, bravo!” quan va cantar La dona è mobile, just després de l’enèrgica Obertura del Carmen de Bizet a càrrec de la GIOrquestra, una de les principals aliades perquè el concert resultés extraordinari.

Més de dues hores d’actuació, que va tenir dues parts ben diferenciades: una primera, amb un programa operístic, i una segona, de més popurri de temes –tornem-hi– classificats com a populars, amb què tant es van tocar bandes sonores de pel·lícules com una ranxera, passant per temes propis o del pop-rock com Can’t help falling in love, d’Elvis Presley. I per ser justos, el talent a l’escenari va ser compartit per un coixí d’artistes a la seva altura: la soprano Maria Aleida –la més ovacionada–, la cantant Ilaria Della Bidia i el flautista Andrea Griminelli. Tots ells secundats per la GIO, formació simfònica versàtil, doctorada de fa temps i que, en aquesta ocasió, va ser dirigida per Carlo Bernini, còmplice de la gira de Bocelli.

Després de la brillant arrencada bizetiana, es van succeir magistralment interpretacions de clàssics de Verdi, Hoffenbach (La bambola), Giordano (Vivino a te), Puccini (l’Intermezzo de Manon Lescaut) i Massenet (O souverain), per acabar tornant a Verdi amb la vibrant Brindisi de La traviata, que tant va entusiasmar el públic i, és clar, per mantenir-lo expectant després d’un recés de vint minuts.

Un canvi que va conduir a una represa memorable, amb què es van encadenar sobretot temes musicals lligats al setè art, com l’orquestral Amarcord i Brucia la terra (El padrí) de Nino Rota; els compassos èpics dels westerns de Morricone al ritme de flauta travessera i una delicada Maria del Bernstein de West side story. No hi van faltar altres cançons destacades, com Granada o Be my love, com també una, excepcionalment, desafortunada versió traduïda al castellà d’Over the rainbow. Tot això per concloure amb bisos en què el tenor es va lluir i que van arrencar amb Bésame mucho seguit del Con te partirò amb tots els artistes a l’escenari per acabar amb l’esperat Nessun dorma, amb què el públic, dempeus feia una estona, va immortalitzar amb el mòbil, no sense acomiadar-lo amb una ovació.