Un Visa d’aniversari
El festival de fotoperiodisme de Perpinyà celebra els 30 anys amb el mateix compromís amb els professionals i amb la societat per remoure consciències
Perpinyà tornarà a ser la capital del fotoperiodisme mundial quan obri les portes, de l’1 al 16 de setembre, el festival Visa pour l’Image. No és una edició qualsevol. La mostra compleix 30 anys i toca asseure’s al divan per examinar-se. Ha canviat gaire la seva intenció des d’aquella primera edició tan humil i alhora entusiasta del 1989 al Palau dels Reis de Mallorca? “Alguns ens retreuen que massa poc”, explica el director, Jean-François Leroy, en l’editorial del festival. És clar que avui no té res a veure amb l’organització improvisada, i una mica tronada, amb la qual va néixer, però “l’actitud”, subratlla Leroy, és la mateixa: “Descobrir fotògrafs una mica oblidats, confirmar talents i permetre als joves fotògrafs donar-se a conèixer.”
Més enllà d’aquest compromís amb un col·lectiu, el dels professionals de la fotografia de premsa, que durant aquestes darreres tres dècades han vist com s’anava devaluant la seva tasca per la profunda crisi de les empreses periodístiques i per la irrupció de les xarxes socials, Visa pour l’Image en té una altra, de missió, i aquesta és per al conjunt de la societat: “Remoure consciències”, no es cansa de repetir any rere any Leroy.
El festival ha programat 25 exposicions dels esdeveniments informatius més importants de l’últim any, repartides per diversos espais de la capital del Rosselló, que el públic podrà visitar de manera gratuïta. Els visitants, d’un cantó i de l’altre de la frontera, sempre han respost a la crida del Visa. Durant aquests 30 anys, sumen més de cinc milions.
Al Visa no hi ha res complaent. Tot, o gairebé tot, fa encongir el cor. Dos fotògrafs, Paula Bronstein i Kevin Frayer, donaran visibilitat a la tragèdia dels musulmans rohingyes, represaliats durament a Birmània, país de majoria budista. Les seves fotografies revelen els llargs i cruels desplaçaments que van emprendre cap a Bangladesh per fugir de l’horror. Una massa de 700.000 persones buscant desesperadament refugi, en el que ha estat l’èxode més ràpid de la història.
Miquel Dewever-Plana presentarà un altre dels reportatges més colpidors, dedicat a les terribles condicions de treball dels miners de Potosí, a Bolívia, l’infern a la Terra que no sembla haver canviat des que els espanyols dominaven aquesta zona. Una altra mirada de la realitat llatinoamericana l’oferirà Catalina Martin-Chico, però aquesta amb un punt de tendresa. La fotògrafa va dirigir el seu objectiu a les dones dels combatents de les FARC, a les quals fins que no van entregar les armes, el 2016, no se’ls permetia tenir fills. Amb l’arribada de la pau, la jungla colombiana s’ha convertit en un gran bressol.
El retrat que fa James Oatway de les brigades sud-africanes conegudes popularment com les formigues vermelles, pel color de les seves granotes de treball, unes empreses de seguretat que es dediquen a desallotjar ciutadans sense recursos que ocupen propietats privades, també deixa un nus a l’estómac. El problema de l’habitatge en aquest país centra un altre projecte fotoperiodístic, signat per Jonathan Torgovnik, que mostra els rostres demacrats dels immigrants i dels refugiats de diferents països africans que resideixen en edificis abandonats i en un estat deplorable del centre de Johannesburg.
Dels estralls de la contaminació al planeta, se n’ocuparà Samuel Bollendorff, que ha recorregut tot de zones on la vida humana ja no és possible per culpa de la deixadesa de les indústries químiques, mineres i nuclears. Un altre fotògraf, Gaël Turine, furga en el desastre ecològic irreversible que està patint Dacca, la capital de Bangladesh, travessada per cinc rius que estan a punt de desaparèixer perquè els habitants els han convertit en abocadors d’escombraries.
Un món tràgic on, malgrat tot, a vegades l’esperança troba alguna escletxa. Olivier Jobard va seguir durant vuit anys un nen afganès que va arribar a París amb 12 anys, sense pare (mort) i sense mare (el va abandonar). Només tenia un somni: anar a l’escola. I ho va aconseguir.
No tot és actualitat, al Visa. Yan Morvan rescatarà la sèrie que va fer el 1981 a Irlanda del Nord arran de la mort de Bobby Sands, membre de l’IRA que es va consumir en una vaga de fam per reivindicar el seu estatus de pres polític. Els enfrontaments que hi va haver als barris nacionalistes de Belfast ja formen part de la història, recent, però història al cap i a la fi.
Un programa complet, però amb una absència significativa: la situació política de Catalunya. El director del festival va fer unes declaracions polèmiques quan li van preguntar, en la presentació oficial dels continguts, per què havia decidit no dedicar-hi cap exposició específica. “Res del que he vist té suficient qualitat”, va etzibar. Els organitzadors van córrer a desmentir que una mà negra hagués imposat que s’ignorés el conflicte català amb l’Estat espanyol. El procés, i el seu moment àlgid, l’1-O, no estarà representat en imatges en aquesta gran trobada del fotoperiodisme internacional, però sí en paraules dels que l’han tractat informativament. El 4 de setembre es farà una taula rodona amb periodistes catalans, espanyols i francesos al Palau de Congressos.