Temps foscos?

Cap civilització pot funcionar sense uns valors fonamentals. Però, i si se citen els valors però no es posen en pràctica? És quan sorgeixen els problemes. En la controvèrsia sobre el futur de la Unió Europea (UE) busquem models que no només mantinguin unida aquesta aliança sinó que també permetin que tots els involucrats experimentin el valor real d’aquesta coalició.

Podem obtenir alguns consells útils sobre això en un període remot en què les societats igualitàries de diverses regions van coexistir pacíficament i van comerciar entre elles mateixes i amb altres pobles. I totes se’n van beneficiar. Ens referim a una de les civilitzacions més antigues del món: la Vella Europa que, excepcionalment en la història de la humanitat, va existir durant més de 3.000 anys.

La Unió Europea es va consolidar en un període en què les perspectives polítiques eren brillants i els seus valors fonamentals es basaven en la creença del progrés humà. Això va ser a la dècada dels noranta, quan la gent creia que la guerra freda havia acabat irrevocablement, que els principis de la democràcia farien arrels en els antics estats socialistes, i que la UE s’expandiria permanentment.

Però la creença en el poder sanador de l’ordre democràtic i la cooperació transfronterera es va esfondrar des d’aquell moment. La feblesa de la nostra comprensió de la democràcia i de la nostra solidaritat dins de la UE, ha quedat demostrada clarament per la crisi de Crimea, la guerra a Síria i la crisi internacional dels refugiats. Les crisis també estan sorgint dins de la UE, on la quimera del populisme i el nacionalisme està aixecant el cap.

La crisi a Catalunya demostra com de prop estem d’un conflicte obert. ¿S’hauria de permetre que les fronteres polítiques dels nous estats nació independents trenquin la unitat de la UE? ¿Se sacrificarà l’autonomia de les regions a l’altar del bé comú de la UE pel poder del govern nacional central o per la Comissió a Brussel·les? Els valors fonamentals són, per tant, més importants que mai, encara que el lideratge polític en alguns països de la UE sembla estar considerant prescindir-ne. De quins valors parlem? Ningú discutiria amb les següents condicions ideals: el dret a l’autodeterminació, la igualtat de totes les persones davant la llei, la igualtat entre els sexes en la societat i en els processos públics de presa de decisions, els principis d’una economia de mercat social, i la llibertat de l’individu per decidir sobre les seves pròpies accions.

Se’ns diu que els grecs en l’antiguitat van tenir la idea fantàstica en algun moment (més precisament l’any 507 aC.) d’introduir un ordre democràtic amb valors fonamentals. Es diu que Clístenes fou el fundador de la democràcia a Atenes. Tots els ciutadans van rebre el dret de votar sobre la composició de l’assemblea popular (ecclesia). No obstant això, l’autodeterminació i la igualtat no eren valors absoluts en aquell moment. Les dones d’Atenes tenien els drets dels ciutadans però no podien votar. No eren ciutadans votants, sinó ciutadans sense veu. I la societat grega en general es va dividir en persones que eren lliures i les que no eren lliures. Els esclaus òbviament no van participar en processos democràtics de presa de decisions. Per tant, si mirem cap enrere en la història, celebrem la democràcia atenesa com un assoliment transcendental, i llavors estem mirant a través de lents tintades de rosa.

I els ideals de la Revolució Francesa de 1789? “Liberté, égalité, fraternité” són paraules fàcils. Però aquests conceptes bàsics es contradiuen entre si fins i tot en aquest moment. El terme igualtat suggereix tant la igualtat entre els individus com la paritat entre els sexes. Però el terme fraternitat ja indica els límits d’aquesta igualtat. Els revolucionaris d’aquells temps, senzillament parlaven de la paritat entre els sexes, però no actuaven.

La idea de la llibertat de l’individu i la seva igualtat als ulls de la llei, que va ser elevada a la categoria de tòtem pels pares fundadors dels Estats Units a la Declaració d’Independència de 1776, també tenia un valor limitat. La perspectiva d’abolir l’esclavitud no era popular, i els revolucionaris “van posposar” el debat polític sobre aquest tema per més endavant. Els nadius americans, als quals els europeus anomenaven “indis” (“habitants de l’Índia”) –en si mateix una expressió d’ignorància des de fa molt temps– no van ser esmentats en absolut. Els autèntics esforços per garantir la igualtat als descendents dels nadius americans com a ciutadans nord-americans, no es van dur a terme fins al segle XX.

El concepte central de la teoria econòmica moderna (economia clàssica) s’atribueix a l’escocès Adam Smith, el treball del qual La riquesa de les nacions, de 1776, es va convertir en una bíblia del capitalisme de mercat. No obstant això, els mercats autoregulats són un mite, i així ho demostren les recents crisis econòmiques mundials.

L’economista Bengt Holmström, que va rebre el premi Nobel d’economia l’any 2016, creu que elmateix Adam Smith no va entendre els efectes devastadors que les fallides imprevisibles poden tenir a la xarxa del capitalisme de mercat. La doctrina de Smith va permetre el sorgiment del capitalisme rapaç. I no és sorprenent que algú eventualment es llancés en contra seu: Karl Marx. La base d’una economia social de mercat, en el veritable sentit de la paraula, no va sorgir fins al segle XX. I en l’actualitat està amenaçada per poderosos manipuladors que estan, en major o menor grau, ocults al públic (vegeu www.investigate-europe.eu ).

Guerres, crisis, curts períodes de pau... Per què l’experiència de 3.000 anys de pau no apareix en les nostres discussions? Perquè la nostra educació escolar tradicional ens presenta la Grècia clàssica com el bressol dels valors fonamentals occidentals, i representa tot el que hi havia abans de l’era de les epopeies d’Homer com la foscor.

Encara que els arqueòlegs ara consideren que l’anomenada era “fosca” ha estat almenys “mig brillant”, el clixé de la foscor persisteix fins al present. I si es retrocedeix encara més en l’època anterior als micènics i la guerra de Troia, es considera que és fins i tot més fosca, i això fa que la cerca de rastres dels nostres valors fonamentals sembli inútil.

No obstant això, aquests darrers anys els arqueòlegs han estat excavant amb afany als països del sud-est d’Europa. Fins i tot, abans de la caiguda del comunisme l’any 1990/91 a l’Europa de l’Est, l’arqueòloga lituana-nord-americana Marija Gimbutas, va identificar els contorns d’una civilització antiga, que va denominar “Vella Europa”. I que avui també es coneix com la “civilització de la riba del Danubi “. Ella va declarar que la comunitat dels vells europeus havia gaudit de pacífiques circumstàncies de vida. Els tradicionalistes en l’anàlisi de la civilització, que es dediquen a la teoria d’ ex oriente lux (“llum de l’est”) i que veuen en la Mesopotàmia com el bressol de la civilització, van ridiculitzar Gimbutas i van desestimar la seva construcció de la Vella Europa com una “nostàlgia sentimental” feminista.

No obstant això, des del començament del nostre segle XXI, el calidoscopi de coneixement sobre el desenvolupament cultural de la Vella Europa s’ha expandit i aprofundit notablement a través de la recerca arqueològica, historicocultural i lingüística. Els experts ara saben que la Vella Europa havia desenvolupat habilitats tecnològiques i estructures socials complexes que no existien llavors en cap altre lloc del món. Al voltant del 6.000 aC., es va iniciar una etapa de desenvolupament que va conduir al sorgiment d’una cultura avançada. Cap al 5.300 aC. a tot tardar, Europa ja estava establint rècords mundials:

–Els seus ferrers van desenvolupar tècniques de fosa, inicialment per al coure (des del 5.400 aC.) i des del 4.600 aC. també per a l’or; van fondre tones de coure i van fer els artefactes d’or més antics del món.

–Van construir cases de dos pisos i temples monumentals.

–El sistema d’escriptura que van utilitzar és el més antic del món, almenys mil cinc-cents anys més antic que l’escriptura sumèria i egípcia antiga. I tenien un sistema de símbols per als números.

–En el cinquè mil·lenni abans de Crist, van sorgir les primeres ciutats, algunes d’elles tenien més de 10.000 habitants en un espai d’unes 400 hectàrees. Hi ha indicis d’una infraestructura administrativa amb “consells de ciutadans” en els districtes individuals amb un líder triat.

Hi havia una cosa que els vells europeus no tenien perquè no la necessitaven: fronteres polítiques. La gent de les diverses regions interactuava en un entorn lliure de conflictes. El que els va unir van ser les tradicions culturals i estructures socials similars, i sobretot interessos econòmics comuns. La prosperitat de la Vella Europa es va basar en relacions comercials intensives al llarg del Danubi (d’aquí la civilització de la riba del Danubi) i els seus afluents, així com el comerç marítim des de les costes del mar Egeu fins al mar Negre. Vinca (a l’actual Sèrbia), Turdas (a l’actual Romania) i Varna (a l’actual Bulgària) van ser importants centres comercials.

Els enllaços comercials es van estendre a qualsevol persona que volia participar i que estava disposada a dur a terme els seus negocis en una atmosfera de confiança mútua. Quin sentit tindria tenir fronteres polítiques en aquest context? La confiança va ser triomfant, i la veritable expansió internacional de la xarxa comercial en aquell moment no era concebible sense la confiança com a base. La xarxa es va estendre a l’Àsia Menor (Anatòlia), així com al nord (Polònia) i a l’oest (França, i el sud d’Anglaterra). Les rutes comercials cobrien una distància de més de 3.000 km. La recerca sobre la Vella Europa ha demostrat que la societat era igualitària, amb estructures administratives democràtiques que funcionaven, i que era pacífica.

–Les dones tenien igualtat amb els homes. Els arqueòlegs estan d’acord que homes i dones van treballar junts en moltes artesanies. I el comerç en els rius va ser, molt probablement, controlat per dones.

–A les ciutats, no es van trobar districtes residencials d’una elit governant o restes de palaus, simplement perquè no existia una elit governant que reclamés un estatus especial. Les tombes i els seus béns tampoc donen cap indicació d’una divisió entre rics i pobres. Les tombes d’algunes dones contenien ofrenes simbòliques, però això era per honrar-les com les fundadores dels clans o les grans famílies.

–Els arqueòlegs no van trobar cap mur de protecció al voltant dels assentaments, ni al voltant de llogarets ni ciutats. I ni una sola capa d’excavació contenia cap indici de destrucció per foc com a resultat d’una confrontació violenta.

–El bé comú va ser el principi rector. El nivell de vida equilibrat de tots era l’assoliment d’una societat cooperativa, en la qual els interessos comunals es consideraven molt clarament més que les aspiracions individualistes d’augmentar la riquesa privada. Els ingressos del comerç es van dividir entre els involucrats en la producció i el comerç. La propietat era predominantment comunal.

Trobem ressons del bé comú com un valor fonamental en la teoria política de Plató, el pensament del qual reflectia el patrimoni cultural de la Vella Europa, específicament en l’antiga expressió grega del bé comú, to agathon, un préstec d’origen pregrec heretat de l’idioma dels vells europeus. En la memòria cultural, la paraula corresponia a la idea de la formació de la comunitat social.

La civilització de la riba del Danubi, on els valors bàsics es van manifestar a l’uníson, va prosperar de forma estable durant un període de gairebé 3.000 anys, des del 6.000 aC. fins a aproximadament el 3.000 aC. La Vella Europa no va arribar a la seva fi perquè la societat era inestable. El curs dels esdeveniments va canviar, per dir-ho així, a través d’una força major com a resultat de les migracions dels nòmades ramaders de l’estepa russa del sud.

Durant el curs del tercer mil·lenni aC., els grecs es van assentar a Hellas, els tracis es van establir a Bulgària i els il·liris es van establir als Balcans occidentals. El que va succeir llavors és actualment objecte d’una intensa recerca. L’antic patrimoni cultural europeu (juntament amb els valors fonamentals) es va fusionar amb les tradicions indoeuropees, que també incloïen la jerarquia social que els nòmades van introduir en la societat.

Dues expressions reflecteixen molt bé aquell canvi: amilla, que significa “competència pacífica” i eris que significa “competència, conflicte, enfrontament militar”. Amilla és d’origen pregrec i es refereix a la competència pacífica en el comerç o en els concursos esportius. Eris és d’origen grec i apareix en les nombroses guerres civils dels grecs. Potser un anhel nostàlgic per la pau es va intensificar entre els grecs durant els seus constants enfrontaments violents. És potser l’explicació més òbvia pel fet que van adaptar una paraula del llenguatge dels vells europeus per a aquest concepte clau: eirene, que significa “pau”.

Hi ha un llegat de la Vella Europa? Efectivament n’hi ha. Si mirem Europa i considerem aquesta societat on poder reconèixer els nostres valors fonamentals, i n’extraiem la suma total de totes les lliçons útils, llavors veurem l’element constructiu. La civilització de la riba del Danubi ha portat molta llum a la història de la humanitat. Per a nosaltres, l’aquí i ara és històricament molt distant i potser solament perceptible com una tènue resplendor, però segueix sent una llum. Una llum que hauríem d’usar quan treballem en futurs models per a la Unió Europea.

Més informació: Dialogue of two hearts ( www.youtube.com/watch?v=nqP6IWiGkeM ).

Traducció de l'anglès al català: Ideomatic Language Services Girona (www.idiomatic.es)