“Estimar algú també és saber dir-li adeu”

Miki Esparbé encarna Comas, que viu a Berlín i rep la visita inesperada de la seva colla d’amics SHERLOCK FILMS.

La maduresa és fer balanç, saber quin lloc ocupes i saber que potser no és el mateix que abans

Bernat Salvà - Barcelona

A punt de complir 35 anys, com Comas, el seu personatge, Miki Esparbé (Barcelona, 1983) estrena avui Les distàncies, pel·lícula dirigida per Elena Trapé que va ser la gran guanyadora del Festival de Màlaga. Mentre acumula films molt variats (Barcelona, nit d’hivern, El rei borni, Incidencias, Perdiendo el norte, El camí més llarg per tornar a casa...), l’actor manresà ha triomfat amb el musical del TNC La importància de ser Frank, que al gener iniciarà una gira per Catalunya. A Les distàncies, un altre títol rodat en català que ha guanyat a Màlaga, quatre amics (els actors Alexandra Jiménez, Bruno Sevilla, Isak Férriz i Maria Ribera) li apareixen de sorpresa a Berlín i entra en crisi.

Berlín és un referent per a la seva generació?

Escollir Berlín no és casual, el personatge de Comas que jo interpreto marxa allà en acabar la universitat, ara faria 12 o 13 anys. És una ciutat amb una efervescència cultural i en aquella època tenia l’avantatge que s’hi podia viure amb molt pocs diners. Ara estan pujant els preus i és una mica més complicat. Molta gent de la meva generació ha decidit anar a Berlín en el moment d’acabar la carrera i en veure que aquí no hi havia un moment laboral molt optimista.

Fuig també?

Sí, però potser la fugida és un cop és allà. Hi viatja amb la voluntat de créixer en l’aspecte personal, el problema és que passen dotze anys i segueix al mateix lloc on era. Per això quan apareixen els amics li fan una mena d’efecte mirall i li posen al davant la melancolia, la nostàlgia, el record i, sobretot, haver d’afrontar i fer el balanç de la seva vida durant el cap de setmana que compleix 35 anys, per plantejar-se si és on volia ser quan va arribar a la ciutat.

Emocionalment, tant Comas com els amics viuen un cap de setmana molt accidentat...

Sí, els personatges fan un viatge molt peculiar, s’adonen que les expectatives no són bones, pràcticament sempre porten a la frustració, perquè és molt complicat que s’acabin complint. És bonic ser el personatge que fa de motor perquè cadascú faci aquest balanç a la seva manera. Hi ha una cosa que em fascina del meu personatge, que és el més honest. Pren una decisió que és un punt d’inflexió en relació amb els seus amics i, sense ser molt conscient de quines en seran les conseqüències, decideix defensar-la a ultrança.

Però com diu la directora, Elena Trapé, Comas és un personatge “emocionalment infantil” i marcat per l’egoisme.

Sí, és un escapista emocional. Podríem parlar de peterpanisme en tots els personatges. Sí que té un punt d’egoisme des del punt de vista de la incapacitat de gestió emocional. L’entenc perquè ara mateix no ho pot fer millor. Potser després d’aquesta experiència farà balanç i el dia de demà si es troba aquesta gent vindrà amb els deures fets. Això és el que proposa la maduresa, fer balanç permanentment, saber quin lloc ocupes i saber que està bé no ser al lloc que ocupaves dotze anys enrere.

S’assembla a Comas?

No, Comas és una mica l’antítesi de com soc jo. És molt introspectiu, introvertit, i jo soc extraversió tota l’estona, i no tinc cap problema a compartir amb els meus amics el meu univers sentimental. Per a ell això suposa un conflicte.

La crisi del grup d’amics té solució?

Si tots fan la feina que han de fer, es reconciliaran i poden reformular la relació d’amistat des d’un altre lloc. L’Elena [la directora] diu una cosa que em fa molta gràcia: potser a aquest grup d’amics ja no els toca sortir de festa cada cap de setmana, potser amb un cafè a l’any ja estaria bé. Les relacions d’amistat, igual que les sentimentals, necessiten temps per posar les persones que estimes al seu lloc i així poder seguir disfrutant-les però d’una altra manera.

Les trobades d’amics evidencien el pas del temps...

Totalment. La família et ve donada, però els amics els esculls tu. T’adones que comparteixes unes coses amb un grup de gent segons les inquietuds que tinguis en el moment, però passats els anys potser acabes conreant amistats que ja no et donen el que t’aportaven abans. I està bé que sigui així, ara ho dèiem amb l’Elena: estimar algú de vegades és també saber dir adeu. Estimar no és tenir, és col·locar una persona en la teva vida de manera que tant tu com ella en pugueu treure profit.