Llum i aire per a Fira Tàrrega
La direcció liderada per Jordi Duran ha certificat una valenta empenta en les dramatúrgies per a les arts de carrer
That’s all, folks!, L’equip liderat per Jordi Duran va tancar ahir la seva darrera direcció artística de Tàrrega. Ha estat la seva vuitena Fira Tàrrega.(quan, darrerament, hi havia l’acord no escrit que els directors aguantaven quatre edicions) Al novembre es podria conèixer quin dels cinc projectes presentats tria el jurat format per membres de l’Ajuntament, la Generalitat i veus del sector artístic. Duran ha reimpulsat el cartell gràcies al desplegament de les dramatúrgies, en part perquè els nous creadors “tenen la necessitat d’expressar-se també des del carrer”. Bona part dels creadors joves han debutat en les arts del carrer. I s’ha investigat en noves formes híbrides de disciplines escèniques. Sabent que en el risc hi ha encerts i trets fallits, el carrer és, avui, lloc de trobada amb el nou públic i oportunitats per plantejar reflexions i conflictes.
La militància dels artistes contagia bona part dels seus espectacles. Lali Álvarez (Ragazzo, Barcelona (contra la paret)) ha abandonat la paraula per construir una obra amb una llengua inventada en què narra la por d’uns ciutadans temorosos dels trets dels franctiradors enemics: The tzpar (L’espera) aconsegueix emocionar quan el violoncel expressa les pors i les esperances. The tzpar remet al desconsol per la mort de la innocència.
Molt més constructiu és Hunting for the unicorn, de Vero Cendoya. L’autora de La partida signa amb Becki Parker un treball molt respectuós sobre l’autisme. Parker, a qui fa tres anys li van diagnosticar un autisme, diu: “No estic malalta, estic trencada.” La peça apodera Parker alhora que ensenya un món hipnòtic (amb un misteriós unicorn reflectint-se pels miralls) que els altres mortals no poden copsar, “aquests són els meus poders especials”, insinua Parker al programa de mà.
Els valencians de Pont Flotant han tornat a fer visita a Tàrrega. És una plaça fixa. I els programadors els busquen per la seva forma fresca de fer teatre. A Les 7 diferències juguen a ensenyar la diversitat de procedències de ciutadans valencians (siguin de Catarroja de tota la vida, de València, o vinguts de Guinea, la Xina, Perú, l’India). Fan una història molt prima, sense gaire profunditat, aparentment, tot i que aporten informació i, sobretot, plasmen el somriure de satisfacció entre el públic. El seu és un teatre de menjador, amb un to informal i sempre espontani que fa la sensació de veure jocs infantils pel forat del pany. No hi ha els esclats poètics de muntatges anteriors. Pont Flotant continua fidel a expressar a escena els seus interrogants vitals (des de la infància i l’amistat fins a l’emancipació i la maternitat). Ara responen a la tesi “Quan coneixes algú, comproves que és tan diferent com tu.” Implacable.
La companyia Psirc (que van sorprendre amb Acrometria i que han treballat al costat dels Sixto Paz en el muntatge negríssim Tender Napalm) ha construït una peça molt complexa quant a complement circenses (notable joc de llum i sonor, així com una manipulació d’objectes molt suggestiva) però una dramatúrgia insuficient: sense concretar un to (si pretén despertar ansietat o comèdia simpàtica) els personatges/actors entren en una cova inexistent i, finalment, en surten indemnes sense cap explicació. El director del Trapezi, Leandro Mendoza, ja va detectar la falta de narrativa dels acròbates i la necessitat de construir al costat d’un dramaturg en l’edició del 2017. Cal seguir creixnt.
Balanç? La Fira remarca que hi ha hagut una ocupació del 96% de les entrades venudes als espectacles de sala (sense comptar ahir a la tarda). Al carrer, Duran admet que són sensacions subjectives però que “hi ha hagut molt bon ambient perquè és un públic que té ganes de veure teatre”. I han fet rècord de programadors, ja que han superat el miler dels cinc continents.