La caseta i l’hortet

El gener de 1911, Ramon Ruca­bado, un dels prin­ci­pals adep­tes del nou­cen­tisme orsià, comen­tava exta­siat la publi­cació dels Dolços indrets de Cata­lu­nya, l’àlbum de dibui­xos de Pere Torné Esquius que pre­sen­tava un país de plàcides mai­na­de­res pas­se­jant pel parc i uns inte­ri­ors aus­ters però endreçats, amb l’opor­tuna fines­tra entre­o­berta que donava a l’airet flairós del jardí. En aquell àlbum de ten­dre­ses (tot i que amb un punt sub­til de malícia, com va reve­lar el 2017 l’expo­sició dedi­cada pel MNAC a Torné Esquius) ja hi havia con­tin­gut l’ideal de la casa bur­gesa somi­ada pels nou­cen­tis­tes, que al cap d’una dècada pro­jec­ta­rien el seu propi desig al de les clas­ses mit­ja­nes i tre­ba­lla­do­res per mitjà de con­cur­sos com ara Per la bellesa de la llar humil, de 1923, on podien con­ti­nuar aca­ri­ci­ant la uto­pia d’un pro­le­ta­riat igual d’entu­si­as­mat que ells amb l’adqui­sició d’un bufet de fusta de melis i un pom de flo­re­tes. Si calgués bus­car un dels trets que més bé deli­mi­ten la fron­tera entre l’arqui­tec­tura moder­nista i la nou­cen­tista, pot­ser seria aquest: la pri­mera no va pre­ten­dre ins­tau­rar cap model democràtic, men­tre que la segona va fan­ta­si­e­jar, fins i tot con­tra l’evidència de les bom­bes anar­quis­tes i les vagues obre­res, amb una ciu­ta­da­nia pre­o­cu­pada unànime­ment per la caseta i l’hor­tet. Les par­ti­cu­la­ri­tats d’aques­tes residències pri­va­des, cap d’elles de pro­pi­e­tat humil, són exa­mi­na­des per pri­mera vegada en una expo­sició monogràfica orga­nit­zada per la Fun­dació Rafael Masó i comis­sa­ri­ada per Mercè Vidal, La casa nou­cen­tista: arqui­tec­tura uni­fa­mi­liar a Cata­lu­nya (1913-1932), que es pot visi­tar encara fins al 10 de novem­bre.

El mun­tatge per­met exa­mi­nar a través de foto­gra­fies, plànols, dibui­xos i maque­tes les solu­ci­ons adop­ta­des per una dot­zena dels arqui­tec­tes més repre­sen­ta­tius de l’època, entre ells Masó, però també els ger­mans Puig Gai­ralt, Josep M. Peri­cas, Adolf Flo­rensa, Lluís Bonet Garí o Josep M. Mar­tino, en la cons­trucció o reforma d’una vin­tena de residències i xalets d’esti­ueig repar­tits per tot el ter­ri­tori català, des de Bar­ce­lona a Olot, pas­sant per Sit­ges, s’Agaró, Bla­nes o Vila­drau. Segu­ra­ment en pocs edi­fi­cis com aquests s’apre­cia amb tanta clare­dat la trans­for­mació del pastís de nata moder­nista en la sòbria coca de llar­dons del nou-cents, que beu, embri­dant-les, de fonts arqui­tectòniques afins, però s’incor­pora amb entu­si­asme al pai­ra­lisme, la robus­tesa medi­e­val, la geo­me­tria vie­nesa i la musi­ca­li­tat de l’escola de Glas­gow. Fer ente­ne­dora la sin­gu­la­ri­tat de la reno­vació arqui­tectònica que pro­pugna el nou­cen­tisme era una assig­na­tura pen­dent, cons­tata el direc­tor de la Fun­dació Masó, Jordi Falgàs, que ha des­co­bert una altra vir­tut ines­pe­rada del mun­tatge: la seva uti­li­tat pedagògica, sobre­tot entre els estu­di­ants d’arqui­tec­tura, admi­rats de la pre­cisió i deli­ca­desa d’uns esbos­sos i pro­jec­tes, amo­ro­sa­ment aco­lo­rits amb lla­pis de colors i aqua­rel·la, que ja quasi s’ha era­di­cat de la pro­fessió. Entre les peces que for­men l’expo­sició des­taca el mate­rial docu­men­tal pro­ce­dent de París cedit per la filla de Puig Gai­ralt, o els esbos­sos que Antoni Badri­nas va pre­sen­tar per al con­curs de la llar humil, pro­ce­dents del Museu del Dis­seny.