“Som multiculturals i de la diversitat surt el geni”

Vam demostrar que les dones podem practicar arts marcials, anar amb moto d’aigua, conduir tractors... A vegades em demanaven si sabia nedar, perquè soc una dona negra. És clar que puc, i fins i tot puc fer submarinisme. El Blaxploitation va ajudar a destruir els estereotips.

Sí. Al meu poble només hi havia un cinema i feien una mateixa pel·lícula durant setmanes. Però després van crear els multicinema, que combinen diferents pel·lícules. Feia molta falta, perquè som multiculturals i de la diversitat surt el geni. També es pot dir que del gènere Blaxploitation va sortir el geni, les nostres pel·lícules han quedat per sempre.

Va ser divertit, em vaig posar a la seva pell i els vaig sorprendre. La clau de tot plegat va ser el meu avi, que ens va ensenyar a totes les noies de la família a ser independents i autosuficients. Vaig créixer en un ambient rural en què podia caçar, pescar, portar pantalons, reparar el sostre... I després vestir-me amb uns talons i un vestit. Vam aprendre a no ser monolítiques, a desenvolupar diferents parts de la nostra humanitat. Per això no calia força física, sinó pensar. Es tracta de fer servir les nostres ments i imaginació. Era nou a l’època, i va aportar aires nous al cinema.

Sí, esperava un moviment així. Jo vaig tenir un #MeToo particular, però estava sola. Quan tenia sis anys, el 1957, em van atacar sexualment, i una altra vegada quan tenia 18 anys, i vaig rebre un tercer atac quan en tenia 20, tot i que vaig lluitar per poder-me defensar. A les meves pel·lícules vaig començar a mostrar que està bé protegir-te a tu mateixa, que no és un comportament exclusivament masculí. La societat no és monolítica. A la zona rural on vaig créixer podia fer qualsevol cosa: canviar la roda del cotxe o protegir els nens, coses que estaven lligades al gènere masculí. Estar a casa només cuidant nens i cuinant és avorrit, no aprofites la teva intel·ligència. Les dones de la meva família hem fet de tot.

I abans. La meva mare era infermera en una època en què les ambulàncies no venien a la nostra comunitat per temes racistes, i ella havia d’atendre ferits, treure queixals... La meva tieta va inspirar el personatge de Foxy Brown [film de 1974], volia ser arquitecta, però no s’admetien dones en aquesta carrera. Vaig prendre consciència que estàvem oprimides quan em vaig fer gran, i en tots aquests anys hem progressat. El moviment de les dones en aquella època, als 60 i 70, volia fer sentir la nostra veu i manifestar-nos en temes polítics. Tothom assumia que les dones teníem por, i vam haver d’aprendre a votar, a conduir, i demostrar que no acceptàvem el que s’esperava de nosaltres. La societat havia d’entendre que les dones no som una amenaça, i acceptar la nostra vida, els nostres cossos, els nostres pensaments.

Queda feina per fer. A la pel·lícula Poms, que hem rodat amb Diane Keaton, se suposa que som cheerleaders en un centre per a gent gran, és una comèdia molt divertida. Un dels problemes que tenim als Estats Units amb les pel·lícules és que no s’accepten les dones amb cabells blancs, no és com a Anglaterra amb Judi Dench i Helen Mirren. He decidit que, si no puc mostrar la meva edat amb els cabells blancs, no vull acceptar els papers. Vull mostrar a les meves pel·lícules la humanitat i la diversitat de cultures. Aquesta és una de les raons per les quals m’he mantingut en aquest món durant 50 anys.