Honor a Peter Weir
El director de ‘Master& comander’ i ‘El club dels poetes morts’ rep un sentit homenatge en el Festival de Sitges amb motiu dels 20 anys d’‘El show de Truman’
“Mai em vaig sentir confortable a l’escola”, comenta Peter Weir (Sydney, 1944), un home afable, educat i d’aspecte bondadós. Tampoc es va sentir còmode a la seva ciutat, que es mostrava hostil als canvis dels anys seixanta. Potser per això, diu, a les seves pel·lícules hi ha sovint personatges que trenquen les normes, que es rebel·len o, simplement, que no encaixen. Es pot dir de John Book (Harrison Ford), el policia que s’amaga en una comunitat amish a Únic testimoni (1985); de John Keating (Robin Williams), el professor que sembra la llavor de la llibertat als estudiants d’El club dels poetes morts (1989), i de Truman Burbank (Jim Carrey), que volia escapar del plató televisiu on vivia reclòs a El show de Truman (1998).
Enguany se celebra el vintè aniversari d’aquest film premonitori, i Peter Weir i Ed Harris són en el Festival de Sitges. El director australià va ser-ne el protagonista ahir, quan va rebre el gran premi honorífic i va atendre la premsa. “Jo escric històries, i evidentment arrossegues amb tu coses –comentava a la tarda, davant un petit grup de periodistes–. No és que tingués problemes greus, però mai em vaig sentir confortable a l’escola. També m’incomodava la mentalitat de la meva ciutat, que no acceptava el que no era normal, ja fos la cultura del camp, els hippies... Potser porto això molt endins.”
Treballar amb els actors i explorar noves facetes és per a Peter Weir “una de les millors experiències com a director”. “Si treballes amb estrelles, els agraden els canvis, i el risc és per a mi estimulant.” És el cas de Harrison Ford: “La clau amb ell és l’humor, davant i darrere la càmera. Això ens permetia de descobrir coses que no eren al guió.”
El show de Truman va acaparar l’atenció de les trobades amb els mitjans. “En el seu dia era pura fantasia especulativa i mai vam pensar que pogués ser una història tant real”, va dir. “Estava pensada per ser consumida en aquella època, però ha acabat passant com amb alguns vins, que maduren i acaben sent millors amb el pas dels anys.” En tot cas, “era un guió d’Andrew Niccol, que partia d’una idea seva, és ell el profeta”.
Un altre dels films sobre els quals va haver de parlar força és El club dels poetes morts. “No és una pel·lícula política –assegura–. Algú pot considerar-la com un film d’esquerra, amb l’esperit contestatari dels anys seixanta, però realment no tracta d’això, parla de literatura, de poesia.” El suïcidi d’un dels protagonistes és una escena que van estudiar prèviament: “Abans de fer la pel·lícula patia que si tenia èxit pogués mostrar convertir en glamurós el suïcidi i vaig contactar metges especialitzats en casos de suïcidis de gent jove.” “Mai he sentit a dir que hi hagi hagut cap suïcidi imitant-lo”, va explicar.
Crític amb les xarxes
Peter Weir es va mostrar crític amb les xarxes: “Per crear cal avorrir-se i utilitzar la imaginació. No cal viure el moment, cal somiar.” Tampoc va tenir elogis per al boom de la ficció televisiva. “Dona més oportunitats als guionistes i actors –reconeix–, però no tant als directors. El cinema és el mitjà dels directors, i ara els cineastes joves es veuen abocats a iniciar-se al món de la televisió.” “En una pel·lícula –va afegir-hi– has d’explicar una història mantenint un equilibri en el ritme, i això és difícil.” Però a la televisió aquesta habilitat perd pes degut a la quantitat d’hores. “A vegades hi ha massa dades i fets i seria necessari comprimir-los.”