“Hem de tornar al cinema la importància que tenia”

Canvio gairebé per sistema, perquè una de les meves maneres d’entendre el cinema és des de la recerca, des de la innovació, fer coses que no he fet o no he vist. Això em porta a buscar un camí diferent per a cada pel·lícula. La de Petra és diferent a la d’Hermosa juventud, que alhora és distinta de la de Sueño y silencio...

Sempre començo des de l’àmbit fílmic i dramàtic alhora i tots dos evolucionen igual, a cegues. A base de proves i assajos, tiro la trama dels personatges per un lloc, després potser canvia... És cert que aquí el drama té molta importància, és una trama de personatges al voltant de la idea de la recerca del pare: una dona que vol saber qui és. És un tema molt clàssic.

La tragèdia grega és una estructura dramàtica amb una gran potència, per això ha tingut tanta influència al llarg dels segles. Em semblava que hi havia suc per esprémer, i la traducció del clàssic a l’actualitat també suposava un repte per a mi: com traslladar aquesta qüestió edípica, d’unes obres que estaven protagonitzades per reis...

L’ètica del personatge és completament construïda, però la vida d’un artista com a centre, com a rei Sol al voltant del qual graviten molts planetes, ho vaig veure a l’entorn de Miquel Barceló, amb qui mantinc una certa amistat. El que passa és que ell és molt amable, amb una gran sensibilitat, estima molt la seva família... Però té aquest component de figura demiúrgica, que en el seu cas no és destructiva i en el d’en Jaume, sí.

No, però tampoc crec que els artistes hagin de ser dolents. A Hitler li agradava molt la música i la literatura, però no pots dir que el culpable dels camps d’extermini sigui Wagner. La funció social de l’art em sembla molt residual. L’art construeix capital simbòlic, però no ètic. L’ètica és en un altre lloc, a les lleis, els costums, les relacions familiars, l’educació...

És una pel·lícula entre la tradició clàssica i la moderna, i en l’aspecte estètic buscava contrastos: entre Marisa Paredes i Joan Botey, entre una dramatúrgia molt clàssica i una manera de rodar molt sofisticada i moderna, entre la ciutat i el camp, entre la rudesa de la serralada madrilenya i la suavitat de l’Empordà, que recorda la Toscana.

Per dos motius: l’experimentació és molt estimulant per al creador, però corre el risc de portar la pròpia disciplina a un carreró sense sortida. Es pot concebre un art, que és el que he intentant amb Petra, que no renuncia a l’exploració formal, i alhora sí que té en compte el que pot agradar a molta gent, coses que a mi mateix com a espectador m’agraden.

Jo he mutat, com a espectador. Durant la primera dècada del mil·lenni era un moment meravellós, de molta experimentació formal, però va portar a un carreró sense sortida: una pèrdua d’espectadors molt important i una pèrdua d’importància del cinema. Els cineastes tenim la responsabilitat de tornar-li la importància que va tenir. L’art ha d’ajudar a viure. Si perdem massa espectadors, no fem cap favor ni al cinema, ni a nosaltres mateixos ni a l’espectador. Tampoc hem de caure en el mercantilisme, en el producte que només vol vendre entrades. Ni una cosa ni l’altra. Les pel·lícules que m’agraden ara com a espectador tenen tant una cosa com l’altra, quan abans m’agradaven coses més rares.