Una celebració de la vida

N’estàvem avi­sats: sabíem que La Festé, l’espec­ta­cle amb què Le Crou­pier va cele­brar dis­sabte a l’Audi­tori de Girona el seu desè ani­ver­sari –i apro­fi­tava l’ocasió per aco­mi­a­dar-se–, no seria un con­cert con­ven­ci­o­nal, però el resul­tat va superar àmpli­a­ment les nos­tres expec­ta­ti­ves. De fet, con­ven­ci­o­nal és una paraula difícil­ment apli­ca­ble a Le Crou­pier , el grup o el per­so­natge, tant se val, que es va pre­sen­tar en soci­e­tat ara fa deu anys amb un sor­pre­nent debut al Casino de Girona, després va actuar en el Circ Raluy i, per pre­sen­tar la seva immersió en el gran i obli­dat lle­gat musi­cal del Paral·lel bar­ce­loní sim­bo­lit­zat per la vedet Espe­rança Dina­mita, se’n va anar de gira en una cara­vana de circ. En la mateixa època el van rebre a El Molino amb els braços oberts, com també ho ha fet, aquest any per quarta vegada, el fes­ti­val Tem­po­rada Alta . En resum, Le Crou­pier sem­pre ha estat un grup dife­rent, amb geni i figura fins a la sepul­tura. De fet, el seu final també va ser una fake new de cate­go­ria.

Tot va començar cap­gi­rat: quan el públic encara estava entrant a la sala gran de l’Audi­tori, la mega­fo­nia ja anun­ci­ava que el con­cert estava a punt d’aca­bar-se. Com? De fet, el grup va aca­bar el con­cert amb un caòtic Arri­ve­derci. Com a bis pre­ci­pi­tat va sonar La Festé, tema nou que parla jus­ta­ment dels grups que amor­tit­zen bé els seus comi­ats eterns, men­tre els músics, molt empre­nyats, ana­ven aban­do­nant un a un l’esce­nar fins dei­xar sol el can­tant, que, plo­rant i cri­dant patètica­ment al públic “Som-hi Girona!”, inten­tava man­te­nir viva la flama, fins i tot amb una explosió de con­feti. Enfon­sat, Le Crou­pier va aban­do­nar l’esce­nari, i tot seguit els tècnics van sor­tir a des­mun­tar l’equip, men­tre la vedet moli­nera Merche Mar escom­brava (en bata!) el con­feti, men­tre refle­xi­o­nava sobre les qua­ranta vega­des que, més o menys, s’ha aco­mi­a­dat la Núria Feliu. El cap de sala real, Xevi Ausellé –com el fals tècnic Jordi Puig, antic com­pany de Car­les Crou­pier Cors a la com­pa­nyia tea­tral 4Pro­duc­ci­ons–, va dema­nar al públic que se n’anés de l’Audi­tori, perquè l’espec­ta­cle havia fina­lit­zat, i a la pan­ta­lla unes imat­ges del canal 3/25 infor­ma­ven de l’enorme des­as­tre que havia estat el comiat de Le Crou­pier.

Lla­vors el vídeo va rebo­bi­nar i el con­cert va tor­nar a començar: es va obrir amb Mati­nada lle­tosa amb fil­fer­ros (“De qui seran aques­tes bra­gues des­co­lo­ri­des...”) i va con­ti­nuar amb No me tien­tes, Satanás, Side­ca­res rojos i els pri­mers con­vi­dats: David Soler a la pedal steel gui­tar i Oihane Inc­haus­te­gui a les veus. Després de la memo­ra­ble Char­lie ofrece ter­nura, Le Crou­pier va anun­ciar la presència d’un dels seus grans refe­rents, Jorge Drex­ler, i... va aparèixer en escena Jaume Pla, Mazoni, que a pesar de l’equívoc va com­par­tir la pre­ci­osa Tots els dies de setem­bre.

Els malen­te­sos i els mals rot­llos fic­ti­cis van con­ti­nuar amb Anna Roig (El joc del telèfon) i Les Anxo­ve­tes (El hom­bre orquesta i Locura y gra­ve­dad). A través del vídeo hi van inter­ve­nir els absents: Aina Sánchez, la neta d’Espe­rança Dina­mita, i el can­tant melòdic Andrés Villar­rosa, un altre cas d’estre­lla fugaç. L’ús del vídeo, per mos­trar per exem­ple el que pas­sava als came­ri­nos –les orgies dels músics, la depressió del can­tant– en directe apa­rent, va ser tot un encert i va dotar encara de més dina­misme a un espec­ta­cle en què Le Crou­pier va expo­sar totes les seves cares, des dels seus tres pri­mers dis­cos d’auto­ria pròpia –donant una nova opor­tu­ni­tat a temes com ara Sus mañanas, amb la quinta celle­renca del 81: la Fire­luche, Mapi i Joan Enric Bar­celó– a Espe­rança Dina­mita i Dina­mita la Sar­su­ela. La nis­saga del Paral·lel va estar repre­sen­tada pel tre­pi­dant Shimy de la neu­ras­te­nia, amb Cinta Moreno i el jove i excel·lent cla­ri­ne­tista Pau Gar­cia, i El tango de la cocaína, que va can­tar sola una impo­nent Mont Plans. En la recta final van sonar el Tocayo d’Umpah-Pah, La última habi­tación i Vir­gi­nia –amb Marc Par­rot i Josep Thió (“Ell sí que en sap, de ple­gar”)– i, de nou, La Festé, per tan­car aquesta “cele­bració de la vida” i de l’amis­tat amb La Santa Espina, can­tada per tots els pro­ta­go­nis­tes de la nit, als quals es va afe­gir el públic per cri­dar “lli­ber­tat pre­sos polítics”. Va ser una nit única que que­darà plas­mada en un disc, però no serà l’última: Le Crou­pier tor­narà a El Molino de l’11 al 25 de novem­bre i al febrer arri­barà al Tea­tre de Bes­canó. La Festé con­ti­nua. Millor així.