Un forat negre

Hi ha un forat negre entre Buenos Aires i Barcelona. La porta que trenca la dimensió espai/temps s’ha situat, sovint, al Temporada Alta (que ha suplert en part la feina del desaparegut Sitges Teatre Internacional), on es van començar a ordir complicitats amb la dramatúrgia llatinoamericana. Avui, Tolcachir ha fet la primera versió en català de L’omissió de la família Coleman (actualment al Romea). Javier daulte reposa 4 d’òptic (s’estrenarà el desembre a la Biblioteca de Catalunya). Lautaro Perotti presenta, amb companyia liderada per Carmen Machi, Cronología de las bestias al Lliure de Gràcia. Avui la companyia andalusa GL Producciones presenta al Tantarantana El nombre, amb direcció de Daniel Veronese. I Nelson Valente va acabar diumenge una breu estada del seu drama íntim El declive. Una prova més que el pont aeri entre les dues capitals és més que una casualitat. Si L’omissió... es va estrenar al Municipal (19 d’octubre) dins del Temporada Alta, abans de desplaçar-se a Barcelona. Cronología... s’acomiadarà de Catalunya amb la representació al festival de tardor (7 de desembre al Municipal de Girona).

Lautaro Perotti (un autor molt vinculat al Timbre4 de Claudio Tolcachir) havia acordat amb Carmen Machi treballar junts. Pensant en el repartiment de Madrid va escriure Cronología de las bestias,una comèdia negra d’intriga que imagina el daltabaix que es produeix quan, després de molts anys, torna un fill que es donava per desaparegut i desestabilitza, de nou, el fràgil equilibri familiar. Va desaparèixer nen i torna adult. Perotti escriu uns personatges patètics que, sigui per les seves frases naïfs o pel seu comportament ben estrany i asocial, provoquen el riure del públic. No es busca el gag còmic. Els espectadors riuen (amb un punt d’agror) del patiment dels personatges. L’obra, que ja ha fet una llarga gira per teatres de gran format, torna a la dimensió de la sala d’assaig, comentava amb satisfacció Machi. Perquè a Gràcia es pot tornar a depurar el matís, conscients que el públic hi està a sobre, empatitzant amb una curiosa situació familiar. En realitat, aquesta cronologia (que serveix per reconstruir la història però ho fa amb continus salts temporals, no cronològicament) ensenya les mentides que els protagonistes diuen per sobreviure. El públic assistirà en directe a alguns enganys. Per moments, tindrà més informació que alguns personatges.

Ahir va ser impossible la connexió via Skype amb Daniel Veronese. Havia d’explicar el seu segon procés de treball amb GL Producciones. Si al 2015 van signar junts Cena con amigos, ara han optat per un altre èxit de la cartellera francesa: El nombre(de Matthieu Delaporte i Alexande de la Patellière). Una trobada informal entre germans i cunyats per celebrar l’embaràs de la germana que despertarà les bromes de més mal gust. Es poden dir barbaritats, confiats que hi ha una estima que tot ho permet. Fins ara. L’obra té un gir que davalla als inferns i deixa glaçat els espectadors. Però Gloria López i May Pascual entenien que Veronese donaria uns nou matisos perquè cada instant tingués una veritat afegida. L’obra estarà en cartell fins al 25 de novembre.

Nelson Valente ja havia triomfat amb El loco y la camisa al Romea. Ara ha tornat a La Villarroel. En onze dies han fet fins a setze funcions. Amb la companyia original, han meravellat novament per una història tan íntima com universal i amb unes interpretacions que, de tant dures i desesperades, acaben per aixecar un tendre somriure.

Un altre argentí que estrenarà aviat a l’Espai Lliure és Pablo Messiez amb la reposició d’El temps que estiguem junts, a finals de curs.

El pont aeri creix també amb el teatre uruguaià. Per ara, assentant les bases al TNC i al temporada Alta. De nou. És el cas de Sergio Blanco (Cartografía de una desaparición, Kassandra, El bramido de Düsseldorf) i també de Gabriel Calderón (Que rebentin els actors).