Una gran òpera per al segle XXI

No s’assisteix cada dia a l’estrena absoluta d’una òpera, no en el segle XXI, i encara menys d’una òpera amb vocació de connectar, si més no musicalment parlant, amb el gran llegat de l’ortodòxia operística, no amb les reformulacions contemporànies d’aquest format encarara referencial dins les arts escèniques. Llull era, en aquest sentit, un repte majestàtic: el somni d’una família profundament melòmana, els Lagares –en la seva marca empresarial, Metalquimia–, complert en una “òpera de gran format” que traspués catalanitat i, al mateix temps, valors transnacionals, a través de la figura universal de Ramon Llull. Casualitats a part, no deixa de ser simbòlic que Llull, el projecte més ambiciós i reeixit de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya –formació única al món que, sota la batuta de Carles Cassú, compositor d’aquesta òpera, suma uns setanta músics d’aquests dos mons perfectament conciliats– s’estrenés a l’Auditori de Girona en ple Black Friday, una de les últimes expressions d’aquesta globalització superficial i barroera, que el savi mallorquí no hauria pogut ni volgut imaginar fa set segles. Reforçat per una imaginativa posada en escena de Xavier Albertí, Jaume Cabré, autor del llibret, ha volgut fer encara més humana i propera la figura de Llull, centrant en bona part la seva peripècia vital en un conflicte imaginat, però raonablement probable: el savi i –moralment, intel·lectualment– perfecte Ramon Llull (Roger Padullés) va decidir dedicar la seva vida a escriure i a convertir infidels, però pagant l’alt preu d’abandonar la seva família, la seva dona Blanca (Gemma Coma-Alabert) i, sobretot en aquesta trama, la seva filla Magdalena (Marta Mathéu), sobre qui gira bona part d’una òpera que, mentre deixa anar fragments de l’obra literària i el pensament de Llull, planteja que, fins al seu últim sospir, el gran tresor a què aspirava no era la conquesta material o espiritual de Jerusalem –o no només–, sinó l’amor perdut de la seva filla. Entre un dolent del nivell de l’inquisidor gironí Nicolau Eimeric (Toni Marsol) i un aliat com ara Jacques de Molay, últim gran mestre dels templers (Ezequiel Casamada), en un moment en què aquesta orde lliurepensadora és dissolta pel papa Climent V (Marc Pujol), influït pel rei de França (Oriol Rosés), Llull es converteix en un referent de primera categoria que envia missatges cap al futur, el nostre present. L’humanisme de Llull connecta amb les paraules introductòries de Josep Lagares, que va dedicar Llull als “nostres legítims representants, exiliats o privats de llibertat” i amb la interpretació finals que la SCCC va fer d’Els segadors, seguida d’una enorme ovació del públic i crits de “Llibertat” en un auditori ple fins a l’últim racó. Un èxit enorme.