Múltiples profunditats

Descobrir el jo, ben d’hora. Aprendre a dir no el més aviat possible, i conseqüentment. Saber disfrutar del moment de joventut (“el puja i baixa constant; l’aquest soc jo”). Entendre que el comportament adult no és sempre el de les persones grans. Donar-se un temps per a un mateix, si cal fumant-se un piti a la finestra escoltant com la flama crema el tabac. Tatuar-se una abella per recordar el somni en què el seu cos s’omple de flors i d’abelles i que hi ha un ull que la mira i no la jutja. Sentir-se bé ballant una coreografia, encara que normalment no t’agradi escoltar música; veure que no és tan dolent que tot el grup t’aparti si tu et sents bé amb tu mateix. Olorar les pàgines impreses del còmic V de Vendetta, veure-s’hi identificat en moltes vinyetes. Tenir por que algun dia algú s’oblidi d’ell, quan ja no sigui viu; percebre que el seu avi ja no el reconeix. No tenir por a la mort pròpia, però sí al buit que pugui deixar la del seu pare; reconciliar-se amb la de l’avi que l’acompanya. Entendre que el seu físic pot espantar l’altre però no renunciar-hi perquè s’hi sent a gust. Sentir que un llaç lila al braç la identifica com a feminista i que algunes noies li han demanat ajuda per sortir indemnes en una nit de festa. Mirar amb ambigüitat l’amor; entendre que es pot dir t’estimo amb gestos, mirades i altres paraules. Expressar-se en profunditat, mirant la nineta dels ulls i en la intimitat d’una bombeta. Aquest és el repte aconseguit de Youth#4, un nou treball impulsat pel director Didier Ruiz i que presenta la veu dels joves en un format molt més íntim que aquell 2015 com a possibilitat, del Grec 2015.

Ser capaços d’escoltar-ho. Fins diumenge, es presenta a la sala Tallers del TNC un nou muntatge de Didier Ruiz, cuinat en només dos mesos a partir de la fidelitat i confiança de les quinze persones que es van inscriure al grup, els diumenges a partir de les 10 del matí. El projecte de teatre comunitari necessita treballar amb les idees ben clares, sense eufemismes. Atrevir-se a mirar la nineta dels ulls de l’altre i pouar en el més íntim per establir un discurs, sempre diferent (el text no s’aprèn, es diu des del moment). La seguretat física es treballa amb una coreografia que, silenciosa, atrapa com el so de l’ukelele de l’arrencada. Profund, és una invitació a volar amb confiança amb els altres.