L’èxode dels altres

L’exili republicà del 1939 té una contra imatge sumptuosa: Josep Maria de Sagarra a bord del vaixell Comissaire Rammel, el desembre de 1936, a punt d’emprendre la ruta del Pacífic amb els dos mil francs a la butxaca que li havia donat Francesc Cambó com a regal de noces. Per a Sagarra, establert a París des dels primers dies de la Guerra Civil per por dels escamots anarquistes, aquella travessia seria també una forma d’exili, però la sensació de derrota que aflora a cada pàgina de l’exuberant La ruta blava (el paradís promès és un país estrany, i el món que l’espera a la tornada ja no serà mai més tal com l’havia conegut) no pot comparar-se amb la que experimentarien al cap de dos anys els milers de republicans que passarien la frontera sense ni cinc a la butxaca.

La desbandada de les classes benestants que va provocar l’esclat de violència posterior a l’aixecament militar a Catalunya continua sent, però, un èxode molt poc estudiat, i sovint s’ha liquidat, com si no mereixés més comentaris, com “l’exili dels rics” o “l’exili de la dreta”. L’historiador blanenc Rubèn Doll-Petit va dedicar-hi fa més de quinze anys un treball pioner, Els catalans de Gènova (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), que ha ampliat i completat en una exposició que es va inaugurar ahir al Museu de l’Exili de la Jonquera (Mume).

“Autoritzats per a sortir”. L’èxode del 36 aborda un episodi certament incòmode que obliga a prestar atenció, no només a la convulsió social i als greus episodis de violència que van seguir al cop d’estat fracassat del 18 i 19 de juliol de 1936, sinó també a la fugida d’una part molt rellevant de la burgesia catòlica i conservadora –i també de clergues, terratinents, pagesos, menestrals, gent humil i desertors– que veien perillar la seva vida: no tothom està disposat, enmig d’un vessament de sang, a formar ni al costat dels herois ni al dels màrtirs. Un gran nombre d’aquestes persones van optar, doncs, per sortir del país, ja fos saltant a l’Espanya de Burgos o en direcció a França o a la Itàlia feixista, i sobretot en el cas de les classes adinerades, per mitjà de salconduits expedits d’urgència per la Generalitat. La mediació del govern català, en la qual van intervenir alts càrrecs com Ventura Gassol o Josep Dencàs, a més del President, Lluís Companys, va tenir una justificació humanitària per evitar més morts enmig dels aldarulls descontrolats de la rereguarda, però en certa manera el gest acabaria girant-se en contra de la bona fe, quan al final de la guerra molts d’aquells a qui els republicans havien ajudat a escapar (més de 9.000 persones) tornarien a Catalunya darrere els tancs de Franco per convertir-se en la classe dirigent del nou règim. Ningú, de tota manera, en va sortir gaire content: els antics pròfugs van haver de renunciar també a les seves conviccions, en especial si comportaven cap simpatia pel catalanisme, i van haver de donar suport incondicional a la dictadura.

L’exposició del Mume, que es podrà visitar fins al 3 de febrer del 2019, segueix els destins d’aquests primers exiliats de la guerra a través de les gestions dels consolats estrangers a Barcelona i del govern de la Generalitat, que serien decisives perquè poguessin embarcar-se rumb a ports segurs, sobretot cap a Gènova. L’agost del mateix 1936, ja havien arribat més de dos mil refugiats catalans en aquesta ciutat italiana, des d’on molts, terroritzats pel record dels desordres i anhelant recuperar les propietats i els negocis que havien deixat enrere, col·laborarien econòmicament amb la causa franquista. Rubèn Doll-Petit, que ha estat responsable dels Espais de Memòria del Memorial Democràtic, recorda que al llarg de la guerra hi hauria altres onades de desplaçaments tants dins mateix d’Espanya com cap a altres països, i adverteix: “Tots i cadascun d’aquests exilis, fossin quins fossin els seus orígens, circumstàncies i desenvolupament, tenen una relació directa amb l’esclat de la conflagració i la seva posterior evolució en les dues rereguardes.”