El punt sentimental just

Després de passar un temps en “el cor de les tenebres” (i és així que també farem present que va adaptar al teatre la cèlebre novel·la de Joseph Conrad) de la maquinària del nazisme explorada per Jonathan Littell a El sec i l’humit i sobretot a Les benignes, textos que ha posat en escena en muntatges programats en edicions anteriors de Temporada Alta, Guy Cassiers potser va necessitar treballar amb un text humanista.

Seguint aquesta suposició, va trobar-lo a La neta del senyor Linh, una novel·la breu i discreta de l’escriptor francès Philippe Claudel que aborda el tema dels refugiats (i del tractament que se’n fa als llocs d’acollida) com una faula que, tot i els detalls amb què es relaten les peripècies del senyor Linh en marxar del seu país devastat, pot semblar una mica vague en una època (de fet, en qualsevol època) en la qual hi ha tants de casos que exigeixen una certa concreció.

També és cert que palpita en la novel·la de Claudel una vocació humanista d’universalitat. El cas és que Guy Cassiers concep la posada en escena de La neta del senyor Linh com un “projecte europeu”, que es presenta com un monòleg destinat a diversos actors que, representant-lo cadascun al seu país, s’adapta a la llengua, la cultura i la personalitat de l’intèrpret que l’assumeix. Amb la col·laboració de Temporada Alta, on va estrenar-se dijous, i del Teatre Lliure, on es representarà del 13 al 30 de desembre vinents, la versió catalana està interpretada per Lluís Homar.

Pel seu nom i pel de la seva neta, Sang Diû, podem imaginar que el senyor Linh pot provenir d’un país oriental. El seu lloc d’acollida és un d’occidental, on és confinat en una residència de la qual no pot sortir. Abans, durant una estada provisional en un espai on ha de conviure amb altra gent del seu país sense establir-hi afectes, surt a passejar per la ciutat i coneix un home, el senyor Bark, recentment vidu. Entre aquests dos vells solitaris, que van trobant-se en el banc d’un parc, neix una amistat que fa possible la comunicació, malgrat que cadascun no entén la llengua de l’altre. Un cop internat, el senyor Linh només pensa i somia (literalment) sortir per retrobar-se amb el seu amic. Pels que no han llegit la novel·la ni han vist el muntatge, no en revelarem el final, més o menys sorprenent.

La novel·la de Claudel està narrada en tercera persona. En el monòleg teatral que l’adapta domina aquesta veu del narrador, però l’actor (en aquest cas, Homar) encarna els dos personatges protagonistes a través d’una pantalla situada al fons de l’escenari: mentre es projecten les imatges relatives a les trobades dels dos homes (el fet que siguin representats per un mateix actor suggereix que cadascú és el reflex de l’altre o s’hi emmiralla) se sent la veu en directe d’Homar pel que fa al senyor Bark, mentre que el senyor Linh pràcticament resta en silenci. El recurs pot semblar una mica fàcil, però és eficaç. A la mateixa pantalla, s’hi escriuen, sintetitzats, els comentaris dels companys de refugi del senyor Linh i dels membres dels serveis socials i sanitaris: n’hi ha prou perquè, afavorint l’adaptació a través d’un monòleg, no adquireixen un pes com a personatges a la novel·la.

Amb un Lluís Homar entregat amb sensibilitat a la tasca, La neta del senyor Linh pren vida a l’escenari potser mancada d’una certa intensitat, fins amb una certa monotonia, però amb la franquesa humanista i el punt sentimental just que ja ha fet que la novel·la de Claudel arribi al cor de molts lectors.