Víctor Català, en prosa i en vers

Hi ha alguns llibres que tarden molt a créixer, com llavors extraviades que haguessin anat a colgar-se per error en un ermot, sense gaires sals ni a penes aigua. Són llibres que poden tardar ben bé un segle a treure brot, però hi han hagut de posar tanta paciència, n’han vist de tants colors, mentre eren allà a sota, que acaben sortint a la superfície amb una resistència superior. Els llibres de Víctor Català, per exemple, tan baquetejats pels senyorets estirats del passeig de Gràcia, que se’ls treien del damunt com si se’ls hagués ficat una sargantana a la sabata, són d’aquesta espècie. L’obra de l’escriptora escalenca s’ha hagut de prendre també el seu temps, com un ficus o un card, perquè els lectors s’hi acostin sense els prejudicis sota els quals dècades d’aburgesament repolit l’havien enterrat. A vegades, n’hi ha prou que una editora obstinada com Maria Bohigas, de Club Editor, hi cregui, i llavors es produeixen fenòmens paranormals, com ara que la recuperació d’Un film (3.000 metres), cent anys després del seu fracàs estrepitós, es converteixi en un dels llibres més venuts de Sant Jordi (ja va per la quarta edició i se’n prepara la traducció a l’anglès), i que la fe absoluta en la seva modernitat estimuli una proesa empresarial com la publicació, en quatre volums, de tots els seus contes en dos anys, inclosos els dispersos i inèdits.

Mentre la primera entrega de la rediviva narrativa de Víctor Català encara ens té bocabadats, amb 3.000 exemplars venuts i la traducció al croat en perspectiva, Club Editor llança el segon volum, que aplega els llibres dels anys vint i trenta Contrallums i La Mare Balena, els contemporanis a la redacció d’Un film, “el període en què l’autora desplega tota la seva inventiva i diversifica més que mai els personatges, les situacions i l’estil”, afirma Maria Bohigas, que assenyala “Conversió” i “La Mare Balena”, “el primer conte mai escrit sobre l’assetjament infantil”, com a obres mestres. Blanca Llum Vidal, que ha tingut cura del postfaci del volum, concreta “la selva humana” que interessava a Víctor Català en unes quantes idees: “La llibertat és difícil; el cataclisme, constant; cada dolor és important, i amb cada dolor el món s’esquerda una mica.”

Simultàniament al segon volum de Tots els contes, edicions Vitel·la fa una jugada encara de més risc recuperant també la poesia de Víctor Català, publicada per primer cop el 1905, el mateix any que Solitud, i que mai més es va atrevir a reeditar per la humiliació amb què va tractar-la la crítica, excepte el perspicaç bibliòfil Ramon Miquel i Planas (no pas per casualitat, la bèstia negra dels noucentistes). Enric Casassas, el gran còmplice d’aquesta doble operació de rescat, escriu al pròleg del Llibre blanc. Policromi-Tríptic que l’escriptora hi maniobra astutament per oferir “unes estampetes a primera vista carrinclones” que “mosseguen com serps”, i afegeix: “Quan Català agafa la ploma és per clavar-la en algun caire viu, i sap moltes coses, sap més coses que cap altre autor del seu segle.”