Ramon Folch i Camarasa plega veles

“¡Teniu tan­tes mane­res de morir joves, la gent d’ara!”, lle­gim a Les meves nits en blanc, novel·la publi­cada el 1972 per Ramon Folch i Cama­rasa. Afor­tu­na­da­ment ell no va fer cas de les seves parau­les i va morir –ahir, a l’hos­pi­tal de Mollet, on va ser ingres­sat fa pocs dies després de tenir un ictus– als 92 anys i després d’una fructífera vida com a novel·lista, dra­ma­turg, tra­duc­tor i par­ti­ci­pant acti­va­ment en la rege­ne­ració de la llen­gua i la lite­ra­tura cata­la­nes després de la Guerra Civil i durant la dic­ta­dura.

 Nas­cut a Bar­ce­lona el 30 d’octu­bre del 1926, Ramon Folch i Cama­rasa va ser el novè fill de Josep Maria Folch i Tor­res (1880-1950), prolífic i il·lus­tre autor con­si­de­rat el pare del tea­tre català per a infants. Ramon Folch i Cama­rasa es va lli­cen­ciar en dret el 1950, però aviat es va decan­tar pel món edi­to­rial, fent dife­rents fei­nes. Va començar a tra­duir quan tre­ba­llava a l’edi­to­rial Janés, a més de rees­criure lli­bres ali­ens i escriure’n de pro­pis.

El 1954 va ser un gran any, per a Folch, perquè es va casar amb Mont­ser­rat Pons –amb qui va tenir sis fills– i va debu­tar com a autor per tres ban­des alhora: L’aigua negra (poe­sia), Camins en la ciu­tat (novel·la) i Un vai­let entre dos reis (tea­tre).

De lli­bre de poe­mes no en publi­ca­ria cap més. D’obres de tea­tre en publi­ca­ria qua­tre més i se n’auto­e­di­ta­ria –perquè el tea­tre és més fàcil estre­nar-lo que publi­car-lo– catorze. Va ser autor d’una llarga sèrie de comèdies bon­ho­mi­o­ses que va ano­me­nar Tea­tre per a tot­hom, pen­sa­des per als grups tea­trals afi­ci­o­nats, amb to d’humor o cos­tu­mista i, també, per a intèrprets i espec­ta­dors juve­nils, seguint el camí del seu pare.

Pel que fa a novel·les i obres de nar­ra­tiva i assaig nar­ra­tiu –en què des­taca la bio­gra­fia que va fer de Josep M. Folch i Tor­res, Bon dia, pare (1968)–, en publi­ca­ria vint-i-cinc.

El món cre­a­tiu en què es mou par­teix de l’experiència per­so­nal amb con­sis­tents traços psi­cològics i retrats soci­als rea­lis­tes, sem­pre amb un llen­guatge net i directe. Amb els títols que va publi­car va acon­se­guir gua­nyar una quin­zena de pre­mis, entre els quals, els més impor­tants de les lle­tres cata­la­nes, com ara el Sant Jordi (La visita, 1964), el Víctor Català (La sala d’espera, 1960), el Ramon Llull (Sala de miralls, 1982), el Joa­not Mar­to­rell (La Maroma, 1956), el Sant Joan (Testa de vell en bronze, 1997) i, entre altres, el Pere Quart (Manual del per­fecte escrip­tor medi­o­cre, 1991), a més de la Creu de Sant Jordi el 1986 “per la popu­la­ri­tat de la seva obra i per la seva extra­or­dinària tasca com a tra­duc­tor al català d’obres estran­ge­res”, i el 2006 el doc­to­rat hono­ris causa, que li va ator­gar la UAB per la seva tasca excep­ci­o­nal de tra­duc­tor.

Perquè aquesta és una altra faceta en què va excel·lir, la tra­ducció de grans obres de la lite­ra­tura uni­ver­sal al català. Gai­rebé dos-cents títols, des que el 1959 va estre­nar-se en aquesta dis­ci­plina amb el Diari d’Anna Frank. La majo­ria de les tra­duc­ci­ons les va fer d’obres en anglès, tot i que també en va fer del francès, l’italià i l’espa­nyol. Alguns dels autors que va tra­duir són Hemingway, Nabokov, Mai­ler, Faulk­ner, Hux­ley, Orwell, Gre­ene, Dau­det, Colette, Fitz­ge­rald, Bly­ton... I molta novel·la negra per a la col·lecció La Cua de Palla: Sime­non, Chand­ler, Agatha Chris­tie, Patri­cia Highs­mith... A més d’assa­jos de Marx, Engels, Sar­tre, Rus­sell, Aran­gu­ren, Can­del... 

Deu anys després d’haver-se començat a dedi­car a la tra­ducció literària va haver d’accep­tar que –com encara passa avui en el sec­tor– no arri­bava a gua­nyar prou sou. Sobre­tot sent una família nom­brosa. Així que el 1970 es va pre­sen­tar a unes opo­si­ci­ons per a l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut, les va gua­nyar i va mar­xar, amb la seva família, a viure a Gine­bra, entre el 1973 i el 1986, any en què es va jubi­lar. A Suïssa va tra­duir tex­tos mèdics i admi­nis­tra­tius de l’anglès i del francès al cas­tellà, sense dei­xar del tot la tra­ducció literària, de la qual publica vint-i-dues noves obres, com ara Temps difícils, de Dickens, Un adeu a les armes, de Hemingway, i Retorn a Bri­des­head, de Waugn.

Només esmen­ta­rem –perquè Jaume Vidal en parla àmpli­a­ment a l’arti­cle del cos­tat– que el nom de Ramon Folch i Cama­rasa serà recor­dat, a més de per tots els mèrits ja comen­tats, per haver con­ti­nuat, en for­mat de còmic, les aven­tu­res d’en Mas­sa­gran, per­so­natge creat pel seu pare i publi­cat per pri­mer cop el 1910 a les pàgines de la revista Patu­fet.

L’èxit dels còmics va pro­pi­ciar que el 1983 RTVE n’enre­gistrés una versió tea­tral en qua­tre capítols i que el 2003 TV3 n’emetés la versió en dibui­xos ani­mats. I el 2005, el Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya va estre­nar una adap­tació tea­tral de l’obra.

A la casa de Palau-solità i Ple­ga­mans, on vivia, va con­ti­nuar escri­vint i tra­duint, a més de diri­gir la Fun­dació Folch i Tor­res. Ramon Folch i Cama­rasa també va ser un gran aven­tu­rer, com el per­so­natge del Mas­sa­gran, però en el seu cas no va nave­gar per mars ignots ni va aven­tu­rar-se per ter­res exòtiques, sinó per la llen­gua i la qua­li­tat cre­a­tiva, fins que li ha arri­bat l’hora de ple­gar veles. Bon viatge.