El terratrèmol de la Candelera
El 2 de febrer del 1428, el dia de la Candelera, el país es va veure sacsejat pel sisme més terrorífic de la seva història
L’episodi, que va provocar centenars de víctimes i una quantitat considerable de danys materials, va tenir l’epicentre molt a prop de la vila de Camprodon i va destruir completament el convent del Carme
Segons les dades de l’Institut Cartogràfic i Geològic,
Catalunya registra uns 800 terratrèmols cada any,
però la majoria resulten imperceptibles. Tot i això, la història ens recorda alguns episodis especialment virulents que es van produir en el passat. El primer del qual tenim coneixement el podem situar el 3 de març del 1373 i va tenir l’epicentre al comtat de Ribagorça. L’any 1427 es va produir una nova sèrie sísmica, molt especialment el 19 de març, amb epicentre a Amer, i el 15 de maig, en aquest cas a Olot i la Vall d’en Bas. Però el sisme més greu que ha viscut el nostre país es va produir el 2 de febrer del 1428, per la qual cosa és conegut com el de la Candelera. Va ser precisament la coincidència amb les celebracions religioses i el pànic acumulat arran dels episodis de l’any anterior allò que ens ajuda a entendre la magnitud de la tragèdia. Es fa difícil calcular el nombre exacte de defuncions, però algunes estimacions ens parlen de més d’un miler. Bona part de les quals es van concentrar als Pirineus Orientals, però també se’n van produir a Barcelona i a Castelló d’Empúries, a centenars de quilòmetres de l’epicentre.
La vila de Camprodon es va convertir en un dels principals escenaris de la tragèdia. Les primeres tremolors es van sentir a les vuit del matí. Es tractava, però, d’un avís del que s’esdevindria mitja hora després, quan es va produir un terrabastall enorme. Segons una carta dels jurats de Girona, “totes les llars i edificis de la dita vila van quedar derruïts i posats en ruïna, de tal manera que alguns murs o tancaments no valen de present, ultra que moriren de mort cruel aquell dia, entre homes, dones i infants qui allí habitaven, cent quinze persones e més, de què la dita vila així com a privada de sos habitants és feta avui inútil e ruïnosa”. Les fonts ens ofereixen dades diverses sobre el nombre de morts, però sembla probable que fos encara més elevat del que ens descriu aquest document i que se situés al voltant de les 200 persones, un 23% de la població d’aleshores. La destrucció i la mort es van veure afavorides pel fet que bona part dels edificis tenien una estructura de fusta i el terratrèmol va originar un incendi que va cremar sense aturador: “En aquell instant es va estendre el foc per totes les cases que en gran part són de fusta de pi, e ha cremat lo foc per tots aquests dies aprés i passats, amb inestimable dany de persones i de béns.” La destrucció tampoc va respectar els edificis religiosos. El més perjudicat de tots va ser el monestir del Carme, el nostre espai amb història, que va quedar “tot aplanat”, però també van quedar greument afectats “els dos monestirs de monjos de Sant Benet (Sant Pere) i l’altre de dones” (Sant Nicolau), les monges del qual es van veure obligades a traslladar-se a Vic.
La vila va trigar anys a recuperar-se. I, durant mesos, les autoritats fins i tot van mostrar la seva preocupació per la possibilitat que es despoblés per sempre més. De fet, en una carta que van escriure els cònsols de la vila als jurats de Girona a finals del 1428, hom s’acomiadava referint-se a “la vila que era de Camprodon”, talment com si ja hagués passat a la història. En una carta del batlle general de Catalunya adreçada al rei, el primer mostrava la seva preocupació sobre el futur de la vila, “car los qui són restats per permissió divinal, tement perdre llur propi ésser, desemparada del tot la dita vila, se són espargits deçà e dellà així dins lo terme e batlia de aquella com fora. E ara los cònsols e prohoms de la dita vila, moguts de llur fidelitat i després de moltes converses, han deliberat altra vegada instaurar la dita vila e aquella de nou poblar e habitar”. La desconfiança envers el futur, les rèpliques que es van produir i el mal estat de molts immobles devien induir força famílies a no retornar a les seves llars, mentre que d’altres intentaven sobreviure a les inclemències del temps en construccions molt precàries, menys confortables però més segures que els immobles convencionals. Alguns mesos després de la tragèdia, l’escenari encara era desolador, tal com descrivia un enviat del rei: “Gran part dels habitants d’aquesta vila, els que no en van poder fugir, romanen comprimits per la ruïna, juntament amb totes les coses. I els homes que van escapar, de bona fe donen bona sepultura a aquells cossos i la resta de parts, que extreuen amb gran treball.” Per evitar la despoblació, el rei va concedir reduccions de censals a Camprodon i a totes les poblacions afectades, però la vila encara trigaria molts anys a recuperar-se d’una tragèdia que la va posar en perill.