Crítica
teatre
Un exercici difícil que no sempre s’aconsegueix
La companyia Gataro va decidir celebrar els seus 20anys repetint una operació que havia resultat un èxit: transformar un musical de Dagoll Dagom de gran format a cabaret. Després del Flor de nit, s’han decantat per Poe. L’excés cabareter quadrava molt bé en l’ambient del Paral·lel (amb un espai pràcticament conceptual). Ara, la dramatúrgia de contes de por costa que agafi el to. En part perquè falta el peu que donava Flor de nit per empatitzar amb el públic i en part també perquè els excessos sense subtilesa són divertits però distants. Cau molt bé una picada d’ullet o un ball aflamencat per moments, però queda exagerada la gestualitat que només busca el riure fàcil i trenca tota la tensió.
Gataro es caracteritza pels rostres blancs i els personatges un punt histriònics, excèntrics. Lliguen bé amb Bertolt Brecht (El casament dels petitburgesos) o amb Sanchis Sinisterra (Ay, Carmela). Però, a aquest Edgar Allan Poe, no se li ha trobat cap desllorigador eficaç. Bieito va optar pel món fosc i inquietant a Desaparecer (Romea, 2011), amb Makovsky i Echanove. Sí que es pot fer un teatre de por amb musical però amb una trama més senzilla i desfasada (només cal recordar aquell Ruddiggore o la nissaga maleïda dels Egos Teatre). Si és possible combinar els dos extrems, aquesta vegada Gataro no ho ha aconseguit. Tot i així, permet rescatar un treball de Dagoll Dagom, mostrar veus precioses (amb violoncel tocat des de la finestra) i presentar un repartiment molt renovat respecte al grup d’actors habituals: a la marxa de Savina Figueras cal recordar que Frank Capdet treballa aquests dies amb una altra comèdia fantasmagòrica, La familia Addams, al Coliseum.