L’últim gra de la collita?

Els temps en què vivim estan saturats d’informació i, no cal dir-ho, d’imatges. El procés de digitalització del sector audiovisual i la proliferació de les xarxes socials han desfermat els últims anys la gènesi de fotografies, vídeos i qualsevol mena de captació del món que ens envolta. Fins a un punt desesperant en què ens trobem incapacitats per gestionar com voldríem les nostres galeries d’imatges i molt menys per poder editar els nostres àlbums i filmacions domèstiques.

En aquest context de saturació gràfica, dos documentalistes d’una àmplia i contrastada trajectòria professional que comparteixen sensibilitats i mirades, com són Antoni Martí (1947, Vídeo Play Serveis) i Quim Paredes (1965, 24 Imatges x Segon), que s’han fet un fart de gravar, editar i produir material audiovisual, es pregunten si malgrat això no tindrem pas un buit en un futur proper. Acostumats a mirar el passat a través dels arxius i a captar el present armats d’una càmera conscients que tot és efímer, aquests dos Fargnoli dels nostres temps, amb una voluntat ferma i notarial, fa anys que deixen testimoni d’allò que creuen pot tenir alguna rellevància i ara, han decidit expressar obertament alguns d’aquests dubtes que els (i ens) aclaparen: que quedarà de tot això que captem? Estem transmetent la realitat al futur amb fidelitat?

Aquestes i altres qüestions relatives al món de la imatge les expressen en un projecte que han endegat plegats i que els porta a oferir un cicle de sis sessions en què projecten fragments de documentals aliens i propis, a partir de què proposen un debat obert als assistents. Sota el títol d’Espigoladors d’imatges –amb una més que clara referència al film documental i l’obra d’Agnès Varda– van encetar el primer dels actes d’aquesta gira per aquest territori que tan estimen dimecres passat al Museu del Cinema, amb la complicitat de Jordi Dorca, el responsable de la programació de l’equipament.

Dividits en quatre blocs –arxiu, memòria, territori i ficció–, el format d’aquesta iniciativa és dinàmic i amè, però insuficient amb la pretesa hora i mitja per tractar com cal els temes que es generen en el debat, que no són pocs. En vam ser testimonis els assistents a la primera sessió, que va arrencar amb un reguitzell d’imatges interessants, entre d’altres la contraposició de desfilades militars victorioses com ara les d’Eisenhower amb la de feixistes filmades per Antoni Varés. Tan distants ideològicament, però alhora tan semblants formalment.

Encara més potent va resultar percebre com les imatges es reinterpreten de forma diferent a quan es van filmar. Com a gran exemple tenim un document de Narcís Sans en què, volent captar una processó de la Mare de Déu del Carme als anys seixanta, ens regala a ulls del present una informació molt més valuosa que es troba en el context i el rerefons de la notícia: a la cala de Santa Cristina es veuen uns horts cultivats impressionants que arribaven fins a la mateixa sorra d’una platja aleshores verge. O què dir d’aquells testimonis que parlen del tren petit que transportava gent amunt i avall d’un territori que no ha parat de transformar-se. Per sort, i ens n’adonem més que mai, encara queden espigoladors de les imatges com Martí i Paredes; ves a saber si per recollir les últimes collites de quelcom efímer. Ja veurem o no què faran les futures generacions d’aquest i altres materials, però, ara per ara, com bé va recordar l’arxiver Joan Boadas a la sala: “Tenim memòria perquè oblidem.”

El debat continua obert i després de la Bisbal d’Empordà continuarà a Celrà (8 de febrer), Torroella de Montgrí (9 de febrer), Banyoles (15 de febrer) i Cassà de la Selva (22 de febrer).