El Prado de Vilanova

“Però és veritat?” La directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, Mireia Rosich, encara ara ha de contestar un munt de vegades que sí, que tenen una col·lecció de quadres del Museu del Prado exposats a les seves sales.

I no pas des de fa quatre dies, precisament. Fa 137 anys que van arribar a aquesta localitat del Garraf les primeres pintures procedents de la pinacoteca madrilenya. En cinc enviaments diferents, acabarien sent 53 les que es penjarien a les parets del museu poc abans de la seva inauguració, el 1884 (en un moment en què, per cert, Barcelona era pràcticament un desert d’institucions artístiques). Com va aconseguir aquest préstec tan extraordinari impregnat del millor perfum del Segle d’Or espanyol? S’hauria de dir qui ho va aconseguir: Víctor Balaguer (1824-1901), fundador d’aquest temple cultural, home de lletres i polític que va fer gairebé tota la seva carrera a la capital d’Espanya.

Balaguer va ser al lloc adequat en el moment oportú. El Prado havia endegat una política de disseminació dels seus fons arran de la fusió decretada pel govern, el 1872, de les col·leccions reials i el Museo de la Trinidad, forjat amb el llegat de les desamortitzacions. “Els magatzems de l’edifici de Juan de Villanueva [la seu primigènia del Prado] van quedar saturats. Urgia trobar una solució, sobretot per a les teles de grans dimensions, com el Dos de maig de Sorolla, que és una de les que es va traslladar a Vilanova”, explica Mercedes Orihuela, la veterana coordinadora dels traspassos a llarg termini dels béns del Prado.

Balaguer tenia excel·lents contactes, per descomptat, però molts dels detalls d’aquesta operació es desconeixen o, en tot cas, no s’han explicat mai. Per exemple, si va intervenir d’alguna manera en la selecció de les peces. En el marc del bicentenari del Prado, els responsables del museu català estan decidits a desenterrar documentació per desvelar les incògnites en una publicació que veurà la llum a la tardor.

Mentrestant, els visitants poden gaudir de l’exposició temporal La presència del Prado. Episodis d’una història (fins al 13 d’octubre), en què fan lluir la galeria sencera. I és que en la instal·lació permanent, que des del 2008 té nom de Sala Prado, només n’exhibeixen la meitat. Les altres serveixen per omplir els buits que deixen les més sol·licitades per a mostres d’arreu.

Però, compte: l’actual és un altre lot d’obres que no té res a veure, o poc, amb el que va pactar Balaguer. El seu va tenir vida a Vilanova fins al 1981. La nit del 30 al 31 de gener d’aquell any, el famós lladre Erik el Belga va entrar al museu armat amb un cúter i es va endur un senyor botí de quadres, inclosos alguns del Prado. No se sap per quin motiu no va tocar la peça estel·lar, L’Anunciació d’El Greco (“potser es va pensar que duia una alarma”, especula Rosich). En qualsevol cas, les obres van ser recuperades al cap de res per la policia europea. Però després de l’incident Vilanova es va quedar sense els seus tresors, que van tornar a Madrid.

Per poc temps. Els nous rectors del Prado, encapçalats per Alfonso Pérez Sánchez, van restablir el vincle el 1986 amb la signatura d’un altre dipòsit de 38 peces. “Va ser una negociació dura, perquè Vilanova va pressionar molt per incloure a la llista L’Anunciació”, recorda Orihuela. La pinacoteca madrilenya no va cedir, però en compensació n’hi va atorgar dos altres, de Greco, un dels quals, la Sagrada Família, no es pot veure ara a l’exposició temporal perquè s’ha integrat en el projecte commemoratiu dels 200 anys del museu.

En el lot també hi van incorporar dos esplèndids llenços de Maíno, un Murillo, un Ribera i un Carreño de Miranda que podrien estar perfectament a les sales del Prado. El conjunt barroc es completa amb olis flamencs i italians. Rubens no, però sí la seva escola. “De tots els dipòsits que tenim per tot el territori espanyol, el de Vilanova, a part de ser un dels més antics, és un dels de més categoria i un dels que millor representen l’esperit del Prado: donar a conèixer l’escola de pintura espanyola imbricada en el seu context internacional. Vilanova és com un Prado en petit”, diu Orihuela.

D’obres dispersades en tenen més de 3.000, 250 de les quals, a Catalunya, en una vintena d’institucions com ara la Universitat de Barcelona, que n’acapara gairebé 60 (o com el Museu de l’Empordà de Figueres, que té una xifra similar a Vilanova). “La Universitat de Barcelona és modèlica perquè sempre s’ha preocupat de la conservació de les obres i ha fet inversions per restaurar-les”, concreta Orihuela. I és que els espais que custodien patrimoni del Prado tenen l’obligació d’atendre’l. “Els acords són per cinc anys renovables; el control és rigorós”, rebla la conservadora de la pinacoteca.