“El drama juga a relleus amb el sentit de l’humor”

Escric a la biblioteca i a casa perquè allà hi comparteixo despatx amb la meva parella i fem el que podem.

Sí, ara ja no tant amb això dels bolquers, però soc mare de dues criatures que encara són petites. La meva anterior novel·la, Les generacions espontànies, té una estructura en bona part justificada pel ritme de vida que portava aleshores, amb capítols curts que estan marcats per les migdiades del meu segon fill. Quan ell dormia, jo escrivia. En canvi, quan llegireu Vindrà samb mi després del diluvi trobareu una escriptura més reposada perquè vaig poder dedicar-hi un any sencer, amb els nens ja a l’escola, amb capítols més llargs i treballats.

És una cosa que ho visc després en llegir-me a mi mateixa, que és una cosa que m’estic plantejant si fer-ho o no perquè quan acabes de rellegir-te a vegades ho estriparies tot. No sé si la feminitat que es veu o que veieu és volguda, però hi és i no la podem defugir. Ara bé, he crescut entre germans, i les meves protagonistes haurien pogut ser perfectament homes.

Em diuen que sota pressió treballo força bé. En aquest sentit ens van fitxar set autors per tirar endavant el projecte, i veient la resta d’autors que s’havien de fer càrrec d’una novel·la cadascú, amb experiència dilatada i de nivell alt, jo em trobava una mica fora de joc. El repte va venir d’aquí, d’apujar el llistó per estar a l’altura dels meus companys de col·lecció.

Sí, però tenint en compte que cada autor havia de defensar la individualitat de la seva novel·la. Cadascú ha escrit la seva obra tenint en compte aquests paràmetres. Totes les novel·les són un bocinet d’una criatura més gran, en aquest sentit Frankestein hi és present sempre. Si hi ha lectors amb ganes de trobar un extra, llegint tota la col·lecció trobaran la vida d’un personatge immortal que els enfila a totes, com una vuitena novel·la. En el meu cas, un personatge hipersecundari, que treu el cap com ho feia Hitchcock en les seves pel·lícules.

Primer s’ha de delimitar quin és el monstre o els múltiples monstres que hi ha dins de cada història. Vindràs amb mi no és una matança, sí que és volgudament fosca, ja es veu amb l’estilisme de la portada, que és negra. Sempre intento buscar simbolismes a la realitat per fer-la més bonica. Però quan l’obres, la contrasolapa és d’un groc brillant. S’explica la història dura d’una família de secà, els fills sobreviuen als pares, i aquest és el punt vital de la novel·la. El pinyol és dramàtic, però aquí també hi ha sentit de l’humor, perquè la vida la concebo així. Aquí hi ha el drama que va jugant a relleus amb el sentit de l’humor.

La novel·la comença exactament en aquest punt. Vaig començar a escriure-la molt inspirada no precisament en el simbolisme bíblic. El Noè atàvic una vegada embarrancada l’arca no només deixava anar coloms sinó que deixava anar milers d’ocells, coloms, un corb... i es quedava set anys tancat plorant pel que havia hagut de fer. Aquest punt psicològic em serveix per trasplantar-lo als personatges, uns nanos que han hagut de fer un cop de timó que els marca i paralitza. Em va agradar la imatge del corb perquè no torna, a diferència del colom que torna amb una branca d’olivera. El personatge adolescent de la Coloma és una mica tots aquests ocells de la simbologia de l’arca, que entren al pis portant símbols d’esperança de la Barcelona on ella viu aventures gairebé artúriques.

Alguna vegada m’han preguntat si aquest era un llibre de pares i fills perquè gira entorn a aquest punt: per què tenim fills? Quan es planteja és una pregunta perversa perquè se la fa una parella que ja està altament prenyada, amb la panxota grossa. Ella li pregunta a ell per què tenim fills, i en aquest context, quan ja no es pot fer marxa enrere, i per tant és tal com dic una pregunta perversa. De mica en mica es va responent, el desplegament de la vida mateixa és qui la dona, la resposta.

La ironia és una de les eines que feia servir més en la novel·la anterior però sempre atenent la reflexió social o filosòfica del rerefons. Aquí ho vaig voler fer d’una manera més descarada. El drama necessitava forat per on entrés la llum, l’esponjament de l’humorisme. Potser la propera serà un drama total i sortireu tots deprimits. Aquesta no és una novel·la depriment, ni de bon tros; intento posar sobre la taula, sense subterfugis estètics, les reflexions primàries que moltes vegades no ens atrevim a fer però que marquen les nostres vides, les nostres maneres de pensar. I sobretot les maneres de ser de les dones en el món, amb diàlegs molt feminitzants sobre tòpics revertits. Per exemple, la conversa entre dues adolescents, evidentment avantatjades, absolutament hilarants, fets a partir d’estereotips de dones diferents.

Sí, hi ha una certa obsessió en tot el text, en els símbols, en la importància de la matèria sobre el significat de les coses. És aquesta reflexió dels universals que ja es feien els clàssics: fins a quin punt és important un nom per al desenvolupament d’una persona? Com marca el nom el caràcter d’una persona? I en aquest sentit vas desgranant la pregunta i resulta que la protagonista no vol dir-se Coloma, el nom que li van posar en un acte colonitzador, perquè per a ella un colom és un animaló molt fràgil, que s’arrossega pel terra de les ciutats. Ella no vol ser mirall del que n’esperaven els seus pares.

Exacte, noms que barren l’accés a altres realitats.

Precisament això és una de les línies marcades per l’editorial. El personatge havia d’estar molt emprenyat perquè li havien copiat l’obra de la seva vida. Ja veurem qui és i per què.

Sí (riu), la duc sempre a sobre, ara té forma de telèfon mòbil. Això de la Sígrid, aquesta espècie de curiositat natural de la Sígrid, és un dels caràcters que potser comparteixo amb aquesta protagonista. Tots els protagonistes de les històries que he escrit solen ser gent xafardera, curiosa. Els primers perquè tenien l’excusa de ser nens, i els nens sempre tenen aquest aire inquisidor innocent enfront de la vida. Els segons, perquè era una tarada que volia arribar al fons de tot com un toro de la veritat. I aquesta, perquè és una adolescent descobrint Barcelona, una ciutat que se li obre als seus ulls i se li presenta com un oceà d’experiències.

Jo vaig fer filosofia deixant una carrera de dret que no sé on hauria acabat, potser en la mediocritat (torna a riure). Em feia moltes preguntes sobre l’origen de les lleis i pensava on podia acabar que no hagués de deixar de fer preguntes. Fer preguntes és una de les claus per a la meva tranquil·litat. No respondre-les, sinó no deixar de fer-les. Potser per això els meus personatges comparteixen amb mi aquesta curiositat. No compartim gaires coses més, perquè jo soc una persona molt normal.