Tendre mirall a l’absència

Màrius Serra s’entusiasma jugant amb les paraules i ha optat per transformar la narració Quiet en el muntatge teatral Qui ets? El paper, probablement, és molt més íntim. En escena, els personatges interpel·len en directe l’espectador. I posen un mirall per detectar quin grau d’humanitat hi ha entre la gent que s’asseu al pati de butaques. De fet, veure Qui ets? recarrega l’ànima de vida, relativitza les cabòries i convida a volar.

El director, Joan Arqué, amb la complicitat dels actors Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz, manté una dinàmica envoltant, que va atrapant l’espectador com si fos dins d’un remolí d’emocions. Els tres actors venen de mons ben diferents i aquestes diferents tonalitats, a vegades, costa d’equilibrar en escena: domina el to clown de Roger Julià en les escenes més excèntriques, o sap jugar millor amb les pauses i la profunditat del subtext Òscar Muñoz. Judit Farrés hi aporta la veu i una frescor espontània i voluntariosa per anar englobant (entre tots) l’auca sencera de situacions i personatges. La música és, sens dubte, el flux per on transita aquest muntatge que repesca fragments de Quiet, de tons molt diversos: els que destil·len humor negre (a dins de la basílica de Sant Pere); els que denoten ràbia (amb els conductors insensibles a les famílies que empenyen cadires de rodes per les voreres); els que sorprenen amb instants de lucidesa (descobrir els altres punts de vista, fins ara, invisibles), i els que s’imposen des de la solemnitat (amb les reflexions més amargues, més sinceres, que, estranya paradoxa, condueixen a un alliberament). Tot i la duresa, l’esperança i l’amor converteixen la situació fosca en un focus de llum.

El teatre testimonial és una plataforma en què no es poden fer trampes. Perquè s’expressen sensacions íntimes, molt personals. Pot ser un teatre inclusiu, com ara Sis personatges o Cinema, per citar dos exemples d’obres que es van veure la temporada passada al mateix Espai Lliure. O pot parlar d’un mateix, amb la cruesa que un mateix vulgui (Albert Espinosa i Los pelones, per exemple) i amb gotes molt vitals per superar el cop de perdre una criatura (Llibert, de Gemma Brió, o Una gossa en un descampat, de Claudia Cedó). Aquest Qui ets? aporta els elements indispensables per entendre la situació familiar i com van afrontant cada dificultat. En un espai en construcció permanent, amb una cadireta que, buida, té un pes innegable en l’obra (perquè s’hi fixen les mirades, siguin d’esperança, de desesperació, de por i també d’amor) es donen les pautes mínimes per agafar aire i, al final, volar. No podia haver-hi un epíleg millor.