“He signat amb Hollywood per adaptar ‘Garbo’ al cinema”

Estava pre­sen­tant el meu lli­bre sobre Nin a Girona i una peri­o­dista em va dir si sabia que en aquells moments al Palau de la Gene­ra­li­tat el pre­si­dent Puig­de­mont aca­bava de rega­lar aquell mateix lli­bre al líder de Pode­mos, Pablo Igle­sias, amb qui s’entre­vis­tava. Hores més tard vaig tenir una tru­cada de Puig­de­mont dema­nant-me dis­cul­pes per haver-ho fet sense permís meu.

Sí, i tant! Em va pro­duir goig i publi­ci­tat, però el que vull dir és que això em va por­tar que Pablo Igle­sias demanés el meu telèfon per par­lar del lli­bre un cop lle­git. Va fer-ho, i vam esta­blir relació, cosa que va fer que quan vaig treure el lli­bre sobre Garbo, l’espia català que va enga­nyar Hit­ler, el con­vidés a la pre­sen­tació del còmic a la lli­bre­ria Blan­querna de Madrid. No només em va dir que sí, sinó que, a més, em va dema­nar si podia com­par­tir amb Fer­ran Mas­ca­rell el paper de pre­sen­ta­dor de l’obra. No hi va haver cap incon­ve­ni­ent i així ho va fer.

Arran de tot això, el còmic va tenir molta difusió. I a Madrid ho va veure molta gent, entre la qual hi havia res­pon­sa­bles de la pro­duc­tora espa­nyola Babi­eca, que de tant en tant s’asso­cien amb una altra pro­duc­tora ame­ri­cana. Van anar a bus­car el lli­bre i els va agra­dar. Ales­ho­res van con­tac­tar amb els ame­ri­cans per ofe­rir-los la pos­si­bi­li­tat de fer-ne una adap­tació. El pro­pi­e­tari de la pro­duc­tora dels Estats Units és el fill del gran actor Wal­ter Matt­hau, Char­les Matt­hau. El Char­les li ve del seu padrí, un altre Char­les, Char­les Cha­plin. La repre­sen­tant de Babi­eca em va dir que els havia agra­dat molt el plan­te­ja­ment de la història de l’espia Joan Pujol perquè ho havia fet d’una manera molt cine­ma­togràfica. Van fer tra­duir la novel·la gràfica i la van fer arri­bar a Matt­hau.

Que un dia estava asse­gut al meu des­patx i em va sonar el telèfon: “Hello, I am Char­lie, the son of Wal­ter Mat­hau”, i em va pro­po­sar una tro­bada a Bar­ce­lona. Al cap d’unes set­ma­nes ens trobàvem men­jant a la Bodega Sepúlveda, i em va ofe­rir un con­tracte bila­te­ral per cedir-li els drets per fer una pel·lícula?

Està sig­nat i cobrat. Si més no, el període de vigència en què ells podran dis­po­sar dels drets.

Li vaig dir que el veia invi­si­ble. “Sorry?”, em va res­pon­dre. “Sí, invi­si­ble”, li vaig repe­tir. Pujol va ser un anti­he­roi. Venia d’una família molt catòlica i es va pas­sar al bàndol naci­o­nal, però allà va ado­nar-se que els falan­gis­tes eren pit­jors que la FAI. L’humi­li­a­ven en tant que català, i ales­ho­res es plan­teja fer alguna cosa con­tra el fei­xisme. Arriba la Segona Guerra Mun­dial, i el fet que havia estat amb les tro­pes fran­quis­tes li fa fàcil que els nazis accep­tin el seu ofe­ri­ment de fer d’espia. També li vaig dir que, així com ell és invi­si­ble, la dona és forta, mun­dana, és un per­so­natge impor­tant. No li vaig saber dir quina actriu la podria inter­pre­tar, però li vaig insis­tir que hau­ria de tenir una gran per­so­na­li­tat. Totes les que m’encai­xen ja són massa grans. També li vaig fer parar atenció en un altre per­so­natge clau de la història: Tho­mas Har­ris, que en els lli­bres que s’han escrit sobre el tema o en els docu­men­tals que s’han rodat a penes hi han parat atenció.

Va ser un espia, fill d’una dona anda­lusa i pare anglès. Era de l’MI5 i va ser el qui real­ment va fer de tutor de Garbo quan es va inven­tar tota la xarxa d’espies fic­ti­cis a tot Angla­terra. Va ser sos­pitós de tre­ba­llar per als ser­veis d’espi­o­nat­ges soviètics, cosa que no va ser certa. Va morir d’un acci­dent de cotxe a Mallorca. Es va sos­pi­tar si real­ment havia estat fortuït. Har­ris era un home atrac­tiu i, per tant, li vaig acon­se­llar que, per al càsting, aquest per­so­natge l’havia d’inter­pre­tar un actor guapo. Al Matt­hau li interes­sava molt la meva opinió de com veia jo els meus per­so­nat­ges, i per això li vaig acon­se­llar donar molta importància a la presència d’aquest per­so­natge, que com­pen­sa­ria en la pel·lícula la invi­si­bi­li­tat de Garbo.

No, per a això ja tenen els seus equips. Jo el que faig és apor­tar la història.

El dia 11 de març pre­sen­taré a la Casa del Lli­bre un nou àlbum que publica Tri­lita i que està dedi­cat al Noi del Sucre. L’he triat perquè amb aquest recor­re­gut històric que faig als meus àlbums, des de 1833 fins a l’arri­bada de Tar­ra­de­llas, el que marca la història, del país, de Cata­lu­nya, són dos cor­rents ideològics fona­men­tals que són des­ta­cats per qual­se­vol his­to­ri­a­dor: el cata­la­nisme, tant el burgès com el repu­blicà, i l’anar­co­sin­di­ca­lisme.