“He signat amb Hollywood per adaptar ‘Garbo’ al cinema”

Estava presentant el meu llibre sobre Nin a Girona i una periodista em va dir si sabia que en aquells moments al Palau de la Generalitat el president Puigdemont acabava de regalar aquell mateix llibre al líder de Podemos, Pablo Iglesias, amb qui s’entrevistava. Hores més tard vaig tenir una trucada de Puigdemont demanant-me disculpes per haver-ho fet sense permís meu.

Sí, i tant! Em va produir goig i publicitat, però el que vull dir és que això em va portar que Pablo Iglesias demanés el meu telèfon per parlar del llibre un cop llegit. Va fer-ho, i vam establir relació, cosa que va fer que quan vaig treure el llibre sobre Garbo, l’espia català que va enganyar Hitler, el convidés a la presentació del còmic a la llibreria Blanquerna de Madrid. No només em va dir que sí, sinó que, a més, em va demanar si podia compartir amb Ferran Mascarell el paper de presentador de l’obra. No hi va haver cap inconvenient i així ho va fer.

Arran de tot això, el còmic va tenir molta difusió. I a Madrid ho va veure molta gent, entre la qual hi havia responsables de la productora espanyola Babieca, que de tant en tant s’associen amb una altra productora americana. Van anar a buscar el llibre i els va agradar. Aleshores van contactar amb els americans per oferir-los la possibilitat de fer-ne una adaptació. El propietari de la productora dels Estats Units és el fill del gran actor Walter Matthau, Charles Matthau. El Charles li ve del seu padrí, un altre Charles, Charles Chaplin. La representant de Babieca em va dir que els havia agradat molt el plantejament de la història de l’espia Joan Pujol perquè ho havia fet d’una manera molt cinematogràfica. Van fer traduir la novel·la gràfica i la van fer arribar a Matthau.

Que un dia estava assegut al meu despatx i em va sonar el telèfon: “Hello, I am Charlie, the son of Walter Mathau”, i em va proposar una trobada a Barcelona. Al cap d’unes setmanes ens trobàvem menjant a la Bodega Sepúlveda, i em va oferir un contracte bilateral per cedir-li els drets per fer una pel·lícula?

Està signat i cobrat. Si més no, el període de vigència en què ells podran disposar dels drets.

Li vaig dir que el veia invisible. “Sorry?”, em va respondre. “Sí, invisible”, li vaig repetir. Pujol va ser un antiheroi. Venia d’una família molt catòlica i es va passar al bàndol nacional, però allà va adonar-se que els falangistes eren pitjors que la FAI. L’humiliaven en tant que català, i aleshores es planteja fer alguna cosa contra el feixisme. Arriba la Segona Guerra Mundial, i el fet que havia estat amb les tropes franquistes li fa fàcil que els nazis acceptin el seu oferiment de fer d’espia. També li vaig dir que, així com ell és invisible, la dona és forta, mundana, és un personatge important. No li vaig saber dir quina actriu la podria interpretar, però li vaig insistir que hauria de tenir una gran personalitat. Totes les que m’encaixen ja són massa grans. També li vaig fer parar atenció en un altre personatge clau de la història: Thomas Harris, que en els llibres que s’han escrit sobre el tema o en els documentals que s’han rodat a penes hi han parat atenció.

Va ser un espia, fill d’una dona andalusa i pare anglès. Era de l’MI5 i va ser el qui realment va fer de tutor de Garbo quan es va inventar tota la xarxa d’espies ficticis a tot Anglaterra. Va ser sospitós de treballar per als serveis d’espionatges soviètics, cosa que no va ser certa. Va morir d’un accident de cotxe a Mallorca. Es va sospitar si realment havia estat fortuït. Harris era un home atractiu i, per tant, li vaig aconsellar que, per al càsting, aquest personatge l’havia d’interpretar un actor guapo. Al Matthau li interessava molt la meva opinió de com veia jo els meus personatges, i per això li vaig aconsellar donar molta importància a la presència d’aquest personatge, que compensaria en la pel·lícula la invisibilitat de Garbo.

No, per a això ja tenen els seus equips. Jo el que faig és aportar la història.

El dia 11 de març presentaré a la Casa del Llibre un nou àlbum que publica Trilita i que està dedicat al Noi del Sucre. L’he triat perquè amb aquest recorregut històric que faig als meus àlbums, des de 1833 fins a l’arribada de Tarradellas, el que marca la història, del país, de Catalunya, són dos corrents ideològics fonamentals que són destacats per qualsevol historiador: el catalanisme, tant el burgès com el republicà, i l’anarcosindicalisme.