Falsificació

Julian Schnabel és un pintor que, de tant en tant, fa pel·lícules, amb la primera de les quals, potser la millor, va abordar Jean-Michel Basquiat. Uns vint anys després, s’atreveix amb Van Gogh, que ha inspirat diverses pel·lícules, entre les quals pot destacar-se el treball amb el color que Vincent Minnelli, arrapant-se a la idea de l’artista genial amb un Kirk Douglas consagrat a la tasca, va fer amb Lust for life (1956) i la desmitificació humanista amb la qual, a Van Gogh (1991), Maurice Pialat va presentar el pintor com un home tan esquerp com ho devia ser ell mateix. Schnabel es proposa amb At eternity’s gate reflectir la mentalitat de Van Gogh (amb imatges subjectives, distorsionades i borroses en la part inferior de l’enquadrament, a la manera d’aquelles que a L’escafandra i la papallona s’acorden a la percepció d’un home paralitzat a causa d’un accident) i, a més, reproduir el seu procés de creació amb una imitació del traç, de l’acció del pinzell i de la textura cromàtica. Una cosa és documentar com crea un artista, però es pot representar l’acte creatiu? El resultat no és una imitació amb pretensions, sinó una falsificació.

Amb un Willem Dafoe, que, a més de talent i credibilitat, hi posa aquest seu rostre que té tanta tirada a expressar el turment, Schnabel insisteix a mostrar la comunió arravatada de Van Gogh amb la naturalesa. Ho fa amb la grandiloqüència, però sense la poètica, de Terrence Malick. D’aquí, la multitud de plans amb Dafoe/Van Gogh caminant com un possés pels camps i aixecant els braços en èxtasi. Tot això amb una càmera que, fent-se notar sempre, es mou nerviosa entorn del cos de l’actor. És així que, potser, els millors moments són els més serens amb la càmera quieta, com ara la conversa del pintor amb un capellà (Mads Mikkelsen) a l’hospital psiquiàtric de Saint Remy. Quan va presentar-la a Venècia, Schnabel va declarar: “La millor manera de descriure una obra d’art és fer-ne una altra.” Amb la seva obra, evidentment, Van Gogh va traspassar aquestes portes, però Schnabel té feina per conquerir l’eternitat.