Ian Sala, músic i poeta

4 fustes no és pròpiament parlant el primer disc d’Ian Sala (Roses, 1986), que ja s’havia s’havia autoeditat un EP el 2014 i l’àlbum De can Brigola el 2015, però ell sí que té la sensació d’haver debutat amb el disc publicat l’any passat per Satélite K: “A mi m’agrada pensar que és el primer, perquè en aquest cas he treballat per primer cop en un estudi i amb altres músics. En aquells primers discos encara estava molt verd com a artista... Tot i que la sensació d’estar verd sempre hi és.” Així ho explica aquest músic i poeta, també arquitecte com el seu admirat Joan Margarit, que s’ha convertit en una de les veus més personals de la cançó en català, sense que sigui gens fàcil classificar-lo quant a estils i escenes. Per enregistrar 4 fustes Ian Sala va formar equip amb Santi Careta, guitarrista d’Astrio, i el multiinstrumentista Marcel·lí Bayer (saxo, clarinet, etc.), els Efectes Secundaris amb els quals signa el disc i que l’acompanyaran també aquest dissabte en un concert acústic a Can Trincheria d’Olot (20 h, 5-6 euros), dins del festival Elmini . Però Ian Sala manté actius diversos projectes en paral·lel, com ara la seva aliança amb el poeta empordanès Ignasi Tomàs: junts presentaran l’espectacle Poesia, cançons i aiguamolls, el dissabte 23 de març al Teatre de Roses. I amb un altre poeta, Iñaki Nazabal, Ian Sala està portant a terme aquest mes la segona part de la seva gira per sales d’estar i també preparen un disc. Sala ja ha demostrat altres cops que li agraden els escenaris no convencionals, i ha fet gires per terrats i patis privats i per castells. “Hi ha cap a 700 castells catalogats a Catalunya i, d’aquests, n’hi ha vora 150 en què es poden fer coses.”

Tornant a 4 fustes, el títol del disc i la cançó homònima que l’obre estan inspirats en un poema de Maria Mercè Marçal que diu així: “Emmarco amb quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret.” “És la primera cançó amb la qual em vaig sentir més realitzat com a poeta”, diu Sala, que en altres casos també ha escrit cançons amb versos o “guspires” de poetes catalans contemporanis com ara Casasses i Margarit. “M’agrada fer d’esponja, deixar-te absorbir per la creativitat d’algú, per després fer les coses a la teva manera.” Ell, però, intenta diferenciar aquests dos mons entre els quals es mou: “La poesia té uns ancoratges i la música en té uns altres.”

En el disc hi ha també cançons molt personals, com ara 30 anys, protagonitzada, en paraules del seu autor, “pel meu jo, molt jove, mantenint una relació amb una persona més gran i tenint la sensació de no entendre res; ara tinc l’edat d’aquella persona i ho entenc tot”. I com a bonus track apareix L’home de les pedres, que parla d’un hippy que va arribar a Cadaqués els anys seixanta i que encara hi viu, venent pedres decorades als turistes. “És la persona més feliç de l’Empordà”, diu aquest empordanès que tampoc no defuig la influència surrealista de Dalí, com es pot comprovar a Somni causat pel vol d’un elefant al voltant d’un estel fugaç.

A la programació d’Elmini, Sala estarà ben acompanyat per noms com ara Xavier Calvet i Ramon Aragall, que obriran avui el festival al Torín. Dissabte serà el dia més intens, amb els Concerts d’estar per casa, i les actuacions de Tori Sparks, Bad Mongos i Fetus, i Ljubliana & The Seawolf. Diumenge Clara Peya clourà el festival.