El fotògraf pur

El 1951, Gabriel Cualladó es va comprar la seva primera càmera, una modesta Capta que li va costar 90 pessetes, per fotografiar el seu fill acabat de néixer. I amb aquest amor incondicional per les coses més properes i quotidianes va forjar una carrera fonamental per a la història de la fotografia espanyola. Sense dedicar-s’hi professionalment. Sempre va presumir de ser un aficionat. I així s’anunciava a la seva targeta de visita, com un fotògraf amateur, mentre es guanyava la vida en l’empresa de transports que va heretar del seu tiet. Nascut a Massanassa, al País Valencià, el 1925, la Fundació Catalunya La Pedrera li dedica una retrospectiva amb 140 de les seves imatges (la majoria, propietat de la família) als 15 anys de la seva mort, el 2003 a Madrid, on va desplegar bona part de la seva trajectòria.

Cualladó ha estat sempre present. El 1994, va rebre el primer Premio Nacional de Fotografía atorgat pel Ministeri de Cultura. Les institucions museístiques de més prestigi no han parat d’exposar el seu llegat. Molts fotògrafs han pouat de la seva sensibilitat i de la seva estètica i l’han reivindicat com un dels grans, com ara Joan Fontcuberta, que, en un vídeo que es projecta en la mostra, Cualladó essencial (fins al 30 de juny), organitzada conjuntament amb la Comunitat de Madrid, s’extasia amb la seva destresa per tocar el més profund de la realitat i per fer poesia de la senzillesa. A més, està considerat un pioner del col·leccionisme de fotografia (va donar els seus rics fons a l’Institut Valencià d’Art Modern, IVAM). Però, estranyament, Cualladó és un dels genis de la seva generació menys conegut per al gran públic. I costa d’explicar, perquè, potser de tots, ell va ser el qui va produir l’obra menys intel·lectualitzada. “Mai no ho he pretès, que en fos”, etzibava aquest creador afiliat a la puresa, a l’honestedat i enemic de la banalitat i dels artificis tècnics.

“Faig fotos amb la càmera i el cor”, deia. Home de poques paraules, els seus silencis impregnen també el seu treball. El comissari de la mostra, el fotògraf Antonio Tabernero, parla de l’“immens silenci” que custodien les seves imatges, la contemplació de les quals també en demana a l’espectador. El seu gran aliat, remarca Tabernero, va ser la intuïció: “Cualladó ens mostra que a l’hora de fotografiar convé deixar-se anar perquè sorgeixin certes coses de l’inconscient, coses que tu no sabies que podies expressar.” Cualladó, insisteix el comissari, “ens fa veure en allò que ensenya el que no es veu”.

Tot i ser un esperit lliure, als anys cinquanta va fer pinya amb els fotògrafs que, com ell, volien renovar l’encarcarat panorama fotogràfic espanyol tot connectant-lo amb la modernitat europea. Va formar part del grup Afal, impulsat des d’Almeria i refugi també d’alguns dels millors autors catalans, com ara Xavier Miserachs, Oriol Maspons i Leopoldo Pomés. D’aquest moviment d’avantguarda en sorgiria també l’aventura efímera del grup La Palangana, els membres de la qual defensaven l’humanisme en la fotografia.

Cualladó va preservar el factor humà amb tendresa i elegància d’una manera radical. No en trobaran, d’imatges seves, sense una presència humana. “I si no hi és, hi ha el seu rastre”, sostenia.

Tot girava al voltant de l’home, dels seus gestos naturals, dels seus rostres, sovint tristos, fidel reflex d’uns temps foscos, i de la seva relació amb el context, d’aquí l’aversió que tenia als primers plans. Cualladó s’esforçava perquè els personatges estiguessin tranquils i en harmonia amb el que els envoltava. No volia que el veiessin com algú que venia a trastocar la seva intimitat. No volia falsejar l’instant. Ell, com a fotògraf, volia passar el més desapercebut possible.

Els infants van ser un dels seus models predilectes. “S’arriba amb més facilitat a penetrar en la seva ànima.” Ell aspirava justament a això, a arribar al fons de tot, conscient que poques vegades s’assolia: “Els meus negatius caben en una capsa de sabates.” Un tresor gegantí que ara omple de meravelles La Pedrera.