La fantasia palestina

Con­vi­dat pel fes­ti­val MOT, que té lloc del 28 de març al 6 d’abril a la doble seu d’Olot i Girona, Mazen Maa­rouf ha apro­fi­tat que Navona i Ali­anza l’han traduït al català i al cas­tellà, res­pec­ti­va­ment, per pre­sen­tar el recull de relats amb què és fina­lista al premi Man Booker, després d’haver gua­nyat el 2016 el premi Al Mul­taqa, un dels més impor­tants en llen­gua àrab.

Acu­dits per a mili­ci­ans (amb tra­ducció cata­lana de Mar­ga­rida Cas­tells i cas­te­llana d’Igna­cio Gutiérrez) és un recull de catorze nar­ra­ci­ons (en algun cas, sub­di­vi­di­des) en què l’autor mos­tra la visió de la guerra i de la soci­e­tat tra­di­ci­o­nal del Bei­rut de la seva infan­tesa; per tant, amb la innocència, però també amb la mala llet d’un nen.

“Vaig inten­tar esbor­rar la fron­tera entre rea­li­tat i ficció, a través de mal­sons, catàstro­fes i fan­ta­sia”, comenta Mazen Maa­rouf (Bei­rut, 1978), escrip­tor, poeta, tra­duc­tor i peri­o­dista palestí. Gra­duat en química, va tre­ba­llar uns anys com a pro­fes­sor abans de dedi­car-se ple­na­ment a l’escrip­tura a par­tir del 2008. Va néixer en una família de refu­gi­ats pales­tins que va haver de fugir de Tal Al-Zaa­tar al començament de la guerra civil liba­nesa. Des del 2011 és refu­giat polític a Reyk­javík, on va anar amb un ajut a la cre­ació. Ara té també la naci­o­na­li­tat islan­desa. “A Reyk­javík, men­tre escri­via Acu­dits per a mili­ci­ans, vivia en una pre­ca­ri­e­tat extrema”, con­fessa. “Vaig néixer al Líban i em van edu­car com a palestí, tot i que mai he estat a Pales­tina, que per mi és sem­pre una fan­ta­sia”, explica.

“Tots els per­so­nat­ges de l’obra estan ins­pi­rats en gent que conec; vaig escriure aquests con­tes per donar les gràcies a aques­tes per­so­nes nor­mals, tot i que penso que aquest lli­bre per­tany sobre­tot a les dones com ma mare, que van ser escla­fa­des pel mas­clisme i la guerra; elles són les veri­ta­bles heroïnes.”

Els con­tes del recull estan molt car­re­gats d’un humor agre­dolç o direc­ta­ment negre, de situ­a­ci­ons sur­re­a­lis­tes –sovint en la línia d’un mes­tre com Miguel Gila, que Maa­rouf, natu­ral­ment, no coneix–, d’una certa poètica i de molta per­so­na­li­tat nar­ra­tiva. “Quan de petit vius sota la tensió política i bèl·lica, pen­ses que aques­tes cir­cumstàncies són la vida nor­mal; a Islàndia vaig saber què vol dir viure en pau, però aque­lla pau em va resul­tar inqui­e­tant, i per això vaig tor­nar, a través dels con­tes, al món per­tor­ba­dor de la meva infan­tesa.”

Encara sobre l’opció de l’humor, Maa­rouf explica: “Et per­met tren­car els tabús de moments dramàtics, una expansió psi­cològica, i a això cal sumar-hi el punt de vista infan­til, que trenca amb la rea­li­tat i ofe­reix altres pers­pec­ti­ves.”

El fons de l’obra, a més d’un enri­qui­dor fresc de la soci­e­tat liba­nesa tra­di­ci­o­nal, és una crítica intel·ligent a la guerra i al patri­ar­cat. “En època de guerra, les deci­si­ons les pre­nen els homes i tot és molt mas­culí i patriòtic, per això els nens, i jo quan ho era allà, pen­sen que han de ser valents, forts, durs, teme­ra­ris i que si no aguan­ten pallis­ses, no són res.” Uns relats molt reco­ma­na­bles en la tra­dició d’autors com ara Roald Dahl, Günter Grass, Etgar Keret, Amy Hem­pel i, entre altres, J.M.G. Le Clézio.