La millor era del jazz

Totes les veus dels especialistes del jazz coincideixen a afirmar que el millor moment d’aquest estil modern va ser la dècada dels cinquanta i la primera meitat dels seixanta. Sota els auspicis de Miles Davis, Charles Mingus, Thelonious Monk, Dexter Gordon, Art Blakey i una plèiade d’instrumentistes, centenars de formacions van gestar alguns dels discos més importants de la música moderna. Per aquest Sant Jordi, Jazz Images ha preparat tres llibres que condensen aquest període. D’una banda, un parell de volums luxosos i en diversos idiomes, editats a Barcelona, amb retrats de William Claxton i Francis Wolff, i pròlegs de Howard Mandel i Ashley Kahn. Aquests dos llibres es complementen amb el que van publicar de Jean-Pierre Leloir (1931-2010). Les fotos de tots tres estan servint com a portades dels vinils de 180 grams que reediten clàssics del jazz d’abans del 1962. D’altra banda, la mateixa editora presenta el manual Los 100 mejores discos. Una introducción al jazz moderno 1953-1962, signat per Diego A. Manrique, Iker Seisdedos i Jordi Soley.

En l’acte de presentació del volum, tant Seisdedos com Soley van coincidir en la rellevància de l’era d’or del jazz, amb l’eclosió que van tenir les bandes poc abans que els Beatles canviessin les tendències i el jazz es convertís en el que és ara. Seisdedos i Soley van assenyalar que, tot i el virtuosisme de molts músics actuals, tot sembla ja sentit, precisament per les innovacions i la passió de molts d’aquells discos irrepetibles. Les comparacions són odioses, però de les cent entrades del manual resulta inevitable esmentar els vuit discos de Miles Davis i els cinc de John Coltrane. També la presència exagerada de set discos de Chet Baker, que al meu parer era un imitador de Davis. En qualsevol cas, tenim Monk, Mingus, Ornette, Holiday, Nina Simone, Rollins, Bill Evans, Adderley, Armstrong, Brown, Ray Charles, Dexter Gordon, Getz, Vaughan i Lester Young, entre molts altres. Joan Anton Cararach, director artístic del Festival Internacional de Jazz, signa un pròleg en què assenyala algunes de les virtuts del manual, a més dels tres volums fotogràfics esmentats. “El llibre planteja un repte: repassar discos essencials d’una dècada apassionant, reinterpretats gràficament a partir de la col·lecció Jazz images –amb fotos, tret d’una excepció, de William Claxton, Jean-Pierre Leloir i Francis Wolff–, a partir dels textos de tres veus diferents, cadascuna amb el seu propi bagatge de fílies i fòbies. De fet, cadascun de nosaltres és una veu diferent cada segon que passa, i cada nova reproducció dels discos ens pot obrir nous universos una vegada i una altra. Van ser anys trepidants, i el jazz –sempre mutable– semblava redefinir-se compàs a compàs. El llibre és una invitació al viatge, amb trobades i discordances, descobriments i revisions constants de les nostres pròpies creences, els nostres records, les nostres emocions, la nostra vida.”