Del pèsol a l’univers
Manuel Cuyàs presenta ‘Sota el barret’, una tria dels articles de la secció diària ‘Vuits i nous’, que publica a El Punt Avui
“Tinc un principi que diu que per dir el que diuen els altres ja hi ha els altres”, reflexiona Cuyàs
S’ha fet pública la imatge d’un forat negre enmig de l’espai que uns científics han pogut retratar. Sembla un dònut. Dels confins de l’univers a la quotidianitat d’un pastisset.
Manuel Cuyàs fa el mateix camí, però a la inversa. A ell li agrada buscar vies alternatives. Parlant dels pèsols del Maresme, cuinats amb el xup-xup d’unes reflexions que salten de la cultura a la política, dels records personals a l’essència humana, amanits i salpebrats amb una bona prosa, transcendeixen temps i espai i esdevenen universals.
Sota el barret (Pòrtic), amb pròleg de Xavier Grasset, és una tria de 101 articles que ha fet Pere Guixà d’entre els publicats en aquest diari a Vuits i nous, des del 2015 i fins fa pocs mesos. El 2015, Cuyàs va publicar el recull d’articles Enamorats de l’Audrey Hepburn, i el 2014 les memòries d’infantesa El nét del pirata.
Escriure un article cada dia és molt complicat. Cal tenir talent de narrador, estar al dia de les notícies, saber observar els detalls. “És infinitament més fàcil escriure un article cada dia que un cada any. En un article anual has d’estar brillant en extrem perquè el lector, fins l’any següent, no t’ho perdonarà. En un de diari, la baixada de tensió, o aquella errada puntual, el lector t’ho perdona l’endemà. Si l’endemà ho superes, naturalment. Tot plegat és una gimnàstica i al principi sí que és difícil. Però quan pots parlar absolutament de tot, amb total llibertat, escriure un article al dia és molt còmode i fins i tot addictiu”, comenta Cuyàs.
Li agrada la mida breu de la seva secció. “Les coses sempre es poden dir més curtes. Estic adaptat a la llargada i quan s’acaba la idea s’acaba l’espai.”
Té clar que la clau està en la llibertat absoluta de què gaudeix. “Quan és difícil escriure és quan cada dia has de parlar del mateix tema, com ara de política. Encara més perquè ara està molt encallada. En canvi, el meu espai em permet parlar un dia dels pèsols del Maresme i un altre del procés o del judici. I hi vaig afegint reflexions meves, o records meus relacionats amb l’actualitat, i al final t’adones que vas escrivint un dietari.”
Quan va publicar Enamorats de l’Audrey Hepburn, Cuyàs va ser comparat als grans articulistes de la dècada del 1930: Pla, Sagarra, Gaziel, Xammar, Planes... “Era temps de República i ells escrivien amb optimisme, alegria i una certa frivolitat. Però els textos de Sota el barret són diferents. El procés ens ha afectat tant, anímicament, que noto que he canviat la manera d’escriure, les bromes, la ironia... hi ha més pessimisme. Si ara parlo dels pèsols del Maresme, es nota que són més amargs que els de fa quatre o cinc anys.”
A Cuyàs li agrada parlar, però no llegir-se. “Mai no em rellegeixo. Em fa vergonya, em trobo dolent. Mai m’agraden els articles que he publicat, ni el d’ahir ni el de fa anys. Només m’agradà el de demà.”
Pel que fa a escriure articles, es guarda sota del barret dues màximes clares i pràctiques. “Tinc un principi que diu que les coses són interessants depenent de com s’expliquin. La cosa més anodina i irrellevant, ben explicada, té interès. I un segon principi diu que per dir el que diuen els altres ja hi ha els altres. I potser al final acabo escrivint el mateix que ells, però busco un altre camí que no resulti reiteratiu. O ho intento. Has de tenir la teva veu, estilística, però també mental”, cosa que té i no pas d’ara. “Vinc de la premsa comarcal. Per això no em fa res parlar de temes locals. Tot i que durant una època em vaig retenir, quan el diari on escrivia era d’abast nacional, perquè pensava que al lector de la Terra Alta o de la Vall d’Aran no li podien interessar els pèsols del Maresme. I amb els anys vaig ser conscient que si ho expliques bé, molta gent se sent identificada amb el que escrius, siguin d’on siguin.”
I aquí tornaríem al concepte d’universalitat de l’inici. “Si volgués parlar de l’univers, no me’n sortiria. En canvi, partint del pèsol, puc construir una història que resulti interessant”, concreta Manuel Cuyàs, que, com diu Grasset, és “pura vida”.