Un art aferrat a la vida

El 1941, Henri Matisse tenia 71 anys i un càncer d’estómac amenaçava de consumir-lo en pocs mesos. No va ser així. L’artista, que sentia que encara tenia moltes coses a dir, va viure tretze anys més, durant els quals la seva obra va agafar una potència que ni en el millor dels seus somnis s’hauria imaginat. “L’alegria de viure il·lumina la meva obra molt més que abans”, va escriure en una carta, en què també hi deia que estava assolint reptes que feia 50 anys que se li resistien.

Quim Corominas (Sarrià de Ter, 1951) va passar per una experiència similar el 2014, quan li va fallar el cor. Com el seu admirat, admiradíssim, Matisse, el seu projecte artístic també ha quedat impregnat des de llavors d’una joia de viure immensa. La lluminositat i la vitalitat dels seus dibuixos, pintures i escultures d’aquesta segona vida regnen en l’exposició Les llums del color, que es pot visitar al Castell de Benedormiens de Castell d’Aro fins al 5 de maig (compte amb els horaris d’obertura, només els festius i els caps de setmana).

Deixar de crear no va ser mai una opció. Encara convalescent, amb una terrible sensació de fragilitat i minat de pors, Corominas va reprendre la seva pràctica artística d’una manera molt primària. Va agafar uns retoladors i es va posar a dibuixar en la precària estabilitat de la falda. Per no embrutar-se, va fer servir uns papers de comptabilitat com a suport, que van anar assimilant les taques i les ratlles sobrants. I va ser en aquests contenidors de deixalles artístiques, destinats a la brossa, on es va sentir més identificat per fer la primera sèrie del seu renaixement, Bufades, amb una evident picada d’ullet a la seva malaltia.

La pintura també l’acabaria portant per camins inexistents en el seu mapa artístic d’abans del 2014. Tot i que mai ha fet cap lleig a les possibilitats dels nous mitjans, tecnològics inclosos, Corominas creu en la pintura pura i el seu sentit del color és molt fort. Un color que sempre havia contingut al vermell i al blau, un blau ultramar que, com el d’Yves Klein, també podria dur el seu nom. L’ansietat per viure ha fet que la seva paleta s’enriqueixi. Nous colors que mai havia considerat, com el magenta, el verd, altres blaus més dolços com el turquesa, i inclús alguna llicència estrident fluorescent, han aparegut en les seves teles.

El color domina per complet les lògiques internes dels seus quadres, d’adscripció abstracta, i que ataca amb força (diu que inclús li provoca dolors físics). El color és l’objecte, és el paisatge i és la figura humana. Representar no representa res, tot ho evoca i ho invoca, i deixa que sigui l’espectador, o millor dit, la imaginació de l’espectador, la que entri i completi el quadre. Imaginació és fantasia, i, d’aquesta, el seu art sempre n’ha anat ben servit. Col·leccionista de joguines antigues, Corominas dota les seves escultures d’un component lúdic, sovint també irònic. Com les seves pintures, també custodien una intriga, un misteri que no es desvela tot d’una. Les acostuma a fer amb una juxtaposició de materials humils o descartats, que com ell mateix reclamen una segona vida. A Castell d’Aro, presenta una sèrie d’aquestes filigranes (no fan més de deu centímetres) que reposen sobre taulers de parxís, el joc en què l’atzar fixa totes les regles.

El procés creatiu de Corominas s’ha bregat molt en l’atzar. O, el que vindria a ser el seu concepte germà, en la tècnica de l’assaig i de l’error. “Algunes equivocacions són troballes”, exclama. En el seu cas, però, des d’un profund coneixement de la història de l’art d’avantguarda del segle XX, a la qual homenatja constantment en les seves obres. No per petrificar-la, sinó per revisar-la i per actualitzar-la amb la sensibilitat d’avui. El passat només el protegeix en la seva col·lecció de joguines del segle XIX; en pintura, pensa i batega amb visió de futur, en la nova tela amb què es barallarà demà sense mirar ni tan sols de reüll la que va fer ahir, en les possibilitats d’un nou suport, posem-hi d’esponja... al cap i a la fi, pensa en una creació més lliure. “No et pots recolzar sempre en el que has fet, perquè l’única cosa que faràs serà repetir-te”, rebla Corominas, insadollable de vida i d’art.