“El mercat francès i l’americà són una sortida dels nostres dibuixants”

Sí, de ben jove. Als 15 anys vaig veure publicats els meus acudits a la revista La Risa, on també publicaven altres jovenets que serien prou coneguts: Raf i Ibáñez. Era molt engrescador veure publicats els teus dibuixos.

Això seria després. Primer vaig entrar a la revista Tío Vivo, que era un projecte dels quatre grans de Bruguera que van decidir muntar la seva pròpia revista. Eren Conti, Escobar, Eugenio Giner i Peñarroya. Bruguera els va oferir tornar a l’editorial i aleshores la revista va continuar un temps. Va ser aleshores que hi vaig entrar amb altres de la meva generació, com ara Beltran i Pañella. El director n’era Enrich.

Sí, ja amb 18 anys vaig anar a París i venia acudits als diaris. Quan vaig tornar, Tío Vivo també havia estat comprada per Bruguera i vaig entrar-hi, i sobretot feia acudits per a Creaciones Editoriales, que era una subdivisió de l’empresa que actuava com a agència venent acudits a tot el món.

Jo havia fet acudits per al diari esportiu Dicen. El seu editor em va proposar ser redactor en cap d’una nova publicació per a adults que es va dir PZ. Eren acudits picants, però, vaja, no hi havia per a tant, però estàvem a finals dels cinquanta i la pressió de gent que li semblava que anàvem massa lluny va portar el tancament de la revista. Hi va publicar gent potent com Muntañola, García Lorente, Bernet Toledano i Nadal, entre molts altres.

Sí, hi havia El Caso, però altres, com Por Qué, que havia creat un periodista de successos molt popular als seixanta que es deia Enrique Rubio. A la contraportada tenia una secció: Los cacos de Joso. La gent m’escrivia. Això va donar peu perquè Enrique Rubio, que també tenia presència a la televisió, se m’endugués a Televisió Espanyola.

El que sempre feia: acudits gràfics. Dibuixava sobre un vidre bisellat davant d’una càmera i semblava que el dibuix sortís del no-res. Programes com Reina por un día, Conozcamos España i A todo gas. Anys més tard, a TV3 vaig dibuixar els acudits que anava explicant l’Eugenio.

Sí, era l’època en què la televisió començava a influir en tots els àmbits. La historieta també. Vaig publicar la sèrie Marilyn, que es basava en el programa de televisió dels titelles de Herta Frankel. I també personatges publicitaris com Blanquita Ese, que anunciava un detergent, i Pepito Almendros, patrocinat pels torrons El Almendro.

Sí, amb els meus germans vam crear una agència de publicitat i és en aquest món on vaig concebre la idea de fer una escola de còmics. Abans de fer la meva, jo havia treballat d’aprenent en una agència de publicitat en què treballaven amb aquarel·la, amb tinta xinesa, materials que per a mi eren adequats al que jo volia fer, no com amb carbonet de l’escola de dibuix on el meu pare m’havia apuntat i en què pintàvem estàtues utilitzant un cavallet. Estava bé, però no era el meu fort. Per això vaig pensar en crear una escola que ensenyés a dibuixar per fer acudits o historietes.

Sí, l’any 1982. Vam començar a la Gran Via de Barcelona amb 6 o 7 nois fills d’amics, però se’m va ocórrer posar un estand al Saló del Còmic i allà vam enlairar-nos: vam multiplicar el nombre d’alumnes i vam haver de canviar de local.

Bàsicament és una escola de dibuix que va començar amb el còmic però que s’ha adaptat a la demanda que hi ha. A banda de cursos concrets, els nostres estudis se centren en una ensenyança de quatre anys que inclou el còmic, la il·lustració, l’animació i el videojoc. Però tot tractat des de diferents perspectives i adaptant-nos a les tendències. I així hem evolucionat al llarg de 25 anys, en els quals hem vist com entrava el manga i el món digital.

Empreses de videojocs venen a buscar alumnes quan acaben els estudis i molts dels nostres dibuixants han trobat sortida al mercat francès i l’americà. Entre el professorat i l’alumnat hem tingut noms com ara Mikel Ratera, Pere Pérez, Pasqual Ferry, Sagar, Monteys, Jordi Pastor, Olmos, Portela... i molts altres.