Crítica
teatre
L’altra cara de la Lluna
Henry Miller juga a Pirandello. Jordi Martínez es torna a desdoblar i a sortir del clown més estrafet. Ramon Simó es deixa persuadir pel joc de miralls movent les escales com si fossin el reflex de l’ànima. El resultat és una mirada molt sensible i fina sobre la identitat del pallasso. Però també del ciutadà normal. D’una recerca de la felicitat que té un component d’autoengany imprescindible. Tothom té una cara que desconeix, que és com l’altra cara de la Lluna que s’admira. És impossible saber què s’hi amaga, com es resol l’equació de la vida. L’artista valent, entregat, generós, que no guarda res per si van maldades després dels anys d’èxit, és un mirall cristal·lí sobre el que reflectir la complexitat humana.
Simó ja havia furgat en la crisi del món del circ a Petita feina per a pallasso vell (TNC, 2010), alternant les entrades clàssiques de circ amb les situacions dramàtiques dels personatges. Aquí la fórmula es repeteix. Amb un Jordi Martínez en forma i uns magnífics companys d’entrada com són Enric Auquer i Oriol Boixader. A les reflexions sensates del carablanca, August rebufa el gag enginyós, fent-se el graciós. Són escenes que ja han explotat a la trilogia que homenatja la prematura mort de Monti: Rhum, 2014; Rhumia, 2016 i Rhumans, 2018. Ara, posen de contrast l’agror d’un pallasso que s’adona que el personatge l’ha vençut, l’acapara i l’acaba avorrint i enfonsant en la buidor.
La música en directe, les acrobàcies i la capacitat d’escolta de tots els integrants (Griselda Juncà atrapa al trapezi i Tanja Haupt amb l’univers musical insòlit) fan d’aquest muntatge una peça deliciosa. Amb sorpreses com el joc de llums que transforma l’arrencada en color sèpia al color més contrastat. La lluna d’aquest august diverteix i emociona.