Arts escèniques
NÚRIA CAÑAMARES
Periodista i autora del llibre "Mostra d'Igualada. 30 anys"
“S’estan diluint les fronteres entre el teatre adult i el familiar”
-
Núria Cañamares , amb el cartell de la 30a edició de la Mostra d’Igualada, fa uns dies JOSEP MARIA PADROSA. -
VÍDEO: Núria Cañamares a Protagonistes. El Punt Avui TV
Calia editar aquest llibre perquè no n’hi havia cap altre de semblant: l’única referència era un sobre Rialles del 1987, a Igualada
Hi ha companyies de teatre d’adult que salten al familiar per curiositat, però també perquè hi ha feina
El teatre familiar és el pal de paller invisible del teatre a Catalunya. Durant la transició va ser un dels cavalls de batalla (abans que aparegués el circuit català de TVE I el Súper3) per reforçar el valor de la llengua catalana com a vertebrador de la societat. Aquestes companyies de teatre, cada cop amb uns indicadors de professionalitat més elevats, es desdoblen en la programació escolar i la dels caps de setmana. Fa poques setmanes que la Mostra d’Igualada va celebrar la seva 30a edició. El teatre familiar és tenaç, tot i que continua sent menystingut sovint pels programadors, condemnat a caixets baixos que no permeten ser ambiciosos en la producció. Parlem amb Núria Cañamares, periodista autora del llibre Mostra d’Igualada, 30 anys i cap de premsa de la Mostra d’Igualada.
Quina és la sortida per fer visible aquesta programació als mitjans de comunicació convencionals, que és estable i que s’allarga per tot el territori.
La producció hi és. Se n’hauria de parlar. Des de comunicació de la Mostra d’Igualada, insistim a la premsa que vinguin a cobrir una fira de referència, perquè ho és i perquè ens ho creiem. Nosaltres diem que sí, que són menors els públics a qui ens dirigim, però no pas la qualitat dels espectacles.
Potser el sector ha buscat alternatives fora dels mitjans més convencionals.
L’Associació de Teatre per a Tots els Públics (TTP) té una pàgina web específica: Escena Familiar. Després n’hi ha molts d’altres, però són webs que parlen més d’activitats de fer amb nens, entre les quals hi ha els espectacles. Sobretot es difon directament a través de xarxes socials, sigui des de les companyies o dels teatres.
El teatre familiar és un dels capítols més fiables en les programacions. N’hi ha per tot arreu i de propostes molt variades.Els grups de Xarxa i de Rialles promouen prou bé el boca orella?
Hi ha una acció molt característica, de Xarxa i Rialles, que no es fa tant en les programacions municipals: una persona de l’entitat surt a explicar l’espectacle que està apunt de veure i també recomana el següent. Això ho fan sempre, i fidelitza el públic.
El naixement de la Mostra –se’n parla al llibre– té un caire molt voluntariós.
Ve de les bases. El 1972 va néixer Rialles. La Mostra és del 1990. El col·lectiu de Rialles feien dues o tres trobades a l’any, una d’elles era l’Aplec, que era itinerant. El 1989 va entrar un nou director, Pere Fontanet (que és el pare de la Mostra), i va sumar programar espectacles a la trobada. El 1990 ja estava prevista anar a Igualada. Es va tirar endavant perquè a la ciutat hi havia un bon coixí de gent amb ganes d’implicar-s’hi.
La Mostra el que permet, ara, és veure un ventall molt ampli d’obres d’estrena que són les que es programen l’any següent.
Aquest any, de les 55 companyies programades, 20 eren estrenes. És un reclam perquè vinguin programadors perquè saben que veuran les últimes novetats i que els serà molt útil.
Es parla sovint si els nens són el públic del futur. Vosaltres dieu que són públic de present. Jo considero que són l’oportunitat de recuperar els pares com a espectadors.
La teva, és la visió optimista. Diem que són el d’avui i no el del futur (que també ho seran) perquè estan ara i aquí veient teatre. I la proposta està pensada perquè la gaudeixin ara mateix. Si aquest nen gaudeix de l’experiència, és possible que la vulgui repetir en un futur. Aquí entra també tot el programa d’Anem al Teatre de la Diputació de Barcelona i altres campanyes similars que, si encertes molt bé quin tipus d’espectacle veuen aquests nens, que no els sembli una cosa obligatòria, que fugi de sonar massa acadèmic: a vegades tot anava molt dirigit a Mercè Rodoreda, que està molt bé que es faci, però...
Hi ha espectacles pensats només per adaptar-los al currículum de literatura.
Sí. I està bé que vegin de tot i diferents disciplines. Poden veure circ, per exemple, no ha de ser tot teatre de text.
Quin debat hi ha en el sector sobre la possibilitat que hi hagi serveis de cangurs als teatres perquè els pares puguin anar al teatre? No caldria conciliar-ho?
Això va com al revés. Això és perquè els pares vegin teatre.
Sí, però jo soc un optimista de mena i m’agrada pensar que es va al teatre amb els fills. Sempre recordo que Carlota Subirós va tenir la primera impressió d’anar al teatre amb els seus pares. Ho recorda com un moment únic.
Ara el que tenim guanyat és que abans els espectacles eren infantils. I ara són familiars, que estan pensats perquè tota la família en gaudeixi. Hi ha diferents capes de lectura. Potser el nen es queda amb l’anècdota i els pares entendran més coses. Precisament els pares de Xarxa ens comentaven que anaven al teatre, deixaven el nen al teatre i ells se n’anaven al bar del costat esperant fins que s’acabés la funció. O sigui que, en aquell moment, el teatre era el cangur mentre els pares es prenien la Coca-Cola. Ara està bé perquè els pares van a teatre. I és un exemple per als fills.
Per tant, els pares han de compartir activitats amb el seu fills i perquè el teatre els interpel·la a ells directament, també.
Això en el millor dels casos. També es parla molt de pares que durant l’espectacle, estan amb el mòbil. Alguna vegada un actor ha parat i els avisa “que us veiem!”, perquè fa llum i se’ls detecta fàcilment.
Els actors diuen que són els fantasmes de la platea
Jo havia sentit altres versions com el GusiLuz. Barrufets, hi ha mil anècdotes… És paradoxal perquè si vols que el teu fill estigui atent disfrutant de l’experiència, tu, com a pare, també ho has de fer. I també hi ha l’altre cas. No cal que el pare expliqui tota l’estona als seus fills l’espectacle: el nen és llest i li han preparat l’obra per a la seva edat. També és important veure els espectacles que s’adeqüen millor a l’edat dels fills: si s’hi adeqüen, és més gratificant per a ells perquè ho entendran tot, no s’avorriran.
El teatre familiar està fet per capes, però també entenent que és a partir d’una determinada edat que ho poden seguir millor.
Fa poc s’ha obert un perfil d’espectacles per a nadons. Hi ha qui diu que això és cremar etapes. També s’ha reduït l’edat en què es deixa d’anar a espectacles familiars.
L’adolescència també ha baixat d’edat. La clau és encertar l’edat a la qual t’adreces. Ara hi ha molt pocs espectacles de la franja de 8-10 anys, hi ha un buit.
Però aquest buit es produeix perquè la canalla ha deixat d’anar-hi o perquè la companyia no en produeix?
És una cadena: les companyies no en fan en veure que no hi ha circuit. Per què produir un espectacle per a un públic que no hi és? Aquí hi ha feina de generació de públics (que hi estan implicades totes les institucions) per potenciar aquest circuit
Capítol a part mereix el tractament del públic jove, que demana horaris i un acolliment específic. A la Mostra els heu apoderat. I funciona.
Ha anat molt bé diferenciar la programació: la infantil de la juvenil. Els joves no es barregen amb els més petits. Per això els hem donat un espai. Allà hi ha una programació oficial, seleccionada pel director artístic, que es complementa amb les activitats que els mateixos joves han pensat, dissenyat i organitzat.
Però és un exemple que només serveix per a un cap de setmana de tot l’any. Com es poden anar normalitzant aquests espais? Els d’El galliner de Manresa porten anys experimentant-ne.
La idea és que no sigui una gota en un desert. Aquest any s’hi ha implicat moltíssim el Departament de Joventut. Hi havia una dinamitzadora dels 30 joves implicats de 12 a 16 anys. A la Mostra hi ha uns quants departaments implicats com els de Joventut, Ensenyament i Cultura. Cal que sigui una acció transversal. Com més gent s’implica, més possibilitat que no es quedi només a la Mostra, sinó que es facin més activitats. A Igualada tenim la sort que se’n fan moltes, d’activitats. Quasi cada cap de setmana hi ha alguna acció, som molt actius. I això es podria aplicar.
La contractació del teatre familiar es produeix amb caixets molt baixos, que no permet ser ambiciosos en les creacions. Això les pot fer menys atractives per a un ampli sector de públic. Com es pot salvar aquest esglaó?
Tal com concebem avui el teatre familiar és que la producció cap en una furgoneta. Perquè han de fer molts quilòmetres per ensenyar el seu treball per tots els pobles. Hi ha moltes companyies que van a Barcelona, que van a taquilla, mentre que a la resta de pobles van a caixet.
Sembla que no hi hagi renovació de companyies joves. O l’autoria femenina, ara que en parlem tant. Sí que n’hi ha moltes de llarga trajectòria. En surten com la companyia Dara, el Jove Teatre Regina que volen entrar en un sector juvenil en què hi ha molt poc circuit. Les experiències puntuals, com la de Carla Rovira, no tenen continuïtat.
Però també van naixent. Fa deu anys van aparèixer Engruna Teatre. O les Tanaka Teatre. Sí que en van naixent, però potser no és una remesa tan gran com la que va aparèixer fa unes dècades, en què s’han convertit en històrics molt actius com l’Estaquirot Teatre, el Teatre Mòbil, Marcel Gros, La Baldufa, Zum-Zum, Farrés Brothers… També és veritat que hi ha algunes companyies, que fan adults, que ara estan fent el salt a familiar. Ho fan per curiositat, per conèixer-ho, però també perquè en aquest sector hi ha feina. Es mou diferent.
Una programació de teatre familiar té una vida molt més àmplia que una d’adults, que s’extingeix en pocs mesos, la majoria de cops.
Es calcula que una companyia de teatre familiar té dos anys per explotar una producció. Però n’hi ha molts que s’han allargat molt més en el temps. Alguns, en fa deu, potser. Dius “quina gràcia tornar a veure segons quin espectacle després de fa tant temps...” El pots recuperar perquè tenen teatre de repertori, que això altres companyies no ho tenen. El teatre familiar és família perquè continua la mateixa gent durant molts anys. En canvi, el teatre per a adults s’ajunta per fer un projecte i després es desfà.
Quan parlem de grans produccions, veiem que s’ha intentat però no s’ha insistit. Parlem d’‘El Patufet’, els ‘Stilton’… però no sembla que acabi de funcionar.
En canvi, el que sí que ha funcionat és El petit príncep. Que el tenim cada Nadal. I omple i tothom en surt encantat.
També és una obra que permet moltes lectures. Que té teca al darrere d’un argument ben senzill.
I és que visualment és tan espectacular que no importa tornar-lo a repetir.
El 30è aniversari de la Mostra d’Igualada s’ha celebrat amb la publicació d’un llibre. Calia fer una mirada panoràmica enrere. Què hi aporta?
Primer de tot, per què calia aquest llibre? Doncs perquè no hi havia res escrit. La primera idea va ser llegir què s’havia escrit fins llavors per no repetir-ho, i vaig veure que no hi havia res. L’únic que vaig trobar és un llibre sobre Rialles, a Igualada, del 1987. Ara he pogut parlar amb la gent que va fer néixer Rialles (que d’aquest es va escindir un grup que formaria Xarxa), els directors artístics i gent implicada.
I ensenyar les diverses èpoques, amb alts i baixos, de Rialles i Xarxa.
Va néixer d’un Aplec Rialles, que tenia el caràcter d’itinerant. El 1991 va ser Terrassa. El 1992, Sabadell. I el 1993 havia d’anar a Manresa però no van trobar les condicions per dur-ho a terme i van tornar a Igualada. I ja es va quedar com a Rialles. Fins que hi va haver l’escissió. Llavors a Igualada es va quedar com a Xarxa i va aparèixer Cerdanyola del Vallès com a Rialles. Així va ser del 1996 fins al 2005. Aquell any, Rialles va anar a Sabadell. El 2006 la Generalitat va unificar les dues fires en una.
Quin equilibri hi ha d’haver entre la programació de companyies catalanes i les internacionals i de l’Estat espanyol en la Mostra?
De les 55 companyies, 39 eren catalanes; 11, de l’Estat, i 5, d’internacionals. L’objectiu és que hi hagi circuit. Que les companyies catalanes puguin trobar feina a Catalunya, i també a l’Estat i en el mercat internacional. Aquesta es l’obertura dels últims anys: intentar captar molt programador de fora. Però també està molt bé que, a la Fira, puguis veure treballs que es fan a fora i que els programadors autòctons no veurien mai. Aquest és l’equilibri. Però som molt diferents que un festival: no som com el Grec. Aquí som un mercat: s’hi ha de produir la compravenda d’espectacles, per això venen companyies i programadors. I la gent d’Igualada, i de Catalunya, tenim la sort que això es fa aquí.
La Llotja evidencia el caràcter de mercat. Així les companyies històriques que no presenten estrenes poden tenir-lo accessible.
I de noves. També hi ha companyies noves que presenten el nou producte. La Llotja és l’espai professional on es troben tots els agents del sector per exposar els seus treballs. I cada cop hi ha més activitats que poden interessar els programadors. Es convoquen el dijous al matí xerrades que siguin d’interès i en què hi hagi debat. També hi ha el Mercat de Projectes, que és presentar en 7 minuts la propera producció en la idea inicial.
En la roda de premsa s’explicaven que aquests projectes es fan sempre, tot i que puguin trigar alguns anys a concretar-se.
D’aquests, molts acaben venint a la Mostra. Si la direcció artística ja l’havia seleccionat en el Mercat de Projectes perquè hi havia un interès inicial.
Un espectacle familiar té un guió marc, amb recursos molt repetitius. Es repeteix sovint un mateix patró.
Però és que aquest patró que identifiques amb teatre familiar hi és amb tot. Recordo que, fent formació sobre guions, ens deien: “Mireu Casablanca i veureu que hi ha les set etapes de l’aventura. També es pot trobar amb molts altres exemples ben diferents, com El rey león…” Ens van fer analitzar-ho i es repeteix en tot.
Potser passa que en el familiar és més evident.
És més el conte, però posar-hi música ball final i una mica d’alegria també ho veiem en el teatre comercial. No hi són tant, les fronteres entre l’adult i el familiar, de la mateixa manera que s’estan diluint els gèneres. Cada cop costa més posar etiquetes.
La Mostra d’Igualada ha conviscut amb tota una generació. Les persones que no superen els 40 anys han viscut com a infants cada una de les edicions. Hi ha una simbiosi immensa entre la ciutat i la fira.
A Igualada, la Mostra seria molt estimada. Ja va trobar aquesta gent predisposada al principi. Es va estar fent durant 16 anys amb voluntariat. Era gent que volia que hi hagués teatre en català. I va anar evolucionant fins a crear el sector professional que és avui.
Quan et vas estrenar en la Mostra, personalment?
En la primera edició ja tenia 6 anys. No fa gaire els meus pares em van donar el meu carnet com a sòcia de Rialles. Tota la vida ens ha acompanyat. La Mostra ens ha fet estimar el teatre divers i també han sortit moltes companyies d’Igualada. Els punts forts a Catalunya de teatre familiar són Igualada i Lleida (seu del Centre de Titelles de Lleida i del Festival de Titelles de Lleida).
Cal una directora?
Núria Cañamares relativitza la necessitat que hi hagi una directora a la Mostra de l’edició vinent: “Les dones han de poder accedir als càrrecs però, al final, els càrrecs els han d’ocupar les persones més qualificades. M’és igual si és un home o una dona.” En el concurs públic, calia presentar un projecte. Qui ho sigui “determinarà la nova línia de la Mostra, tot i que no ho decideix en solitari”: hi ha un equip en què estan representats la Generalitat, l’Ajuntament d’Igualada i el sector.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.