40 anys estupefacte

Matthew Tree és un català amb accent anglès, potser perquè va néixer a Londres fa 60 anys. No du bé la xifra, però amb el seu aspecte de nen gran i simpàtic, el seu tarannà educadíssim i ponderat, no ha de patir. Els lectors d’aquest diari el coneixen de fa anys per les columnes a Opinó i a Catalonia Today.

Assagista i novel·lista amb gairebé vint títols publicats, com ara De fora vingueren, Ella ve quan vol, Contra la monarquia..., presenta un llibre curt i sucós: El conflicte inevitable (L’Albí).

“Em vaig casar amb una catalana quan jo tenia 19 anys. Vivíem a Londres i jo no sabia res de Catalunya. Uns sis mesos després, vaig venir a Catalunya a conèixer els sogres”, explica Tree. A la setmana de ser a la Plana de Vic, i gràcies a un cunyat ben informat de la realitat del país, “una cosa que a finals de la dècada de 1970 no era tan usual com ara”, va començar a prendre consciència de tot plegat. És quan es va adonar que hi havia una llengua i una cultura diferents a la de la resta de l’Estat. “Eren anòmales. No sabia de ningú a Anglaterra que conegués res de tot això. Vaig quedar estupefacte en adonar-me que algú havia estat fent un esforç molt gran per ocultar Catalunya”, explica.

Va aprendre català de manera autodidacta. “Primer, sis mesos d’immersió al poble, amb fases dures en no aconseguir anar més enllà, i després amb el llibre d’Alan Yates Teach Yourself Catalan.”

Es va separar i va tornar a Londres “amb el català totalment interioritzat; ja pensava en català”. Al llibre llegim que va mantenir el català parlant amb amics i llegint ficció amb un diccionari al costat. Fins que va tornar a Barcelona i s’hi va quedar. “Aleshores, vaig fer classes d’anglès –gens original, ho sé–, vaig fer traduccions, vaig conèixer el poeta Antoni Clapés, que va publicar a Eumo el meu primer text escrit directament en català, Fora de lloc...” I va passar el temps i la vida.

“Ja fa uns vint anys que, més que ser independentista, prefereixo dir que crec que la independència és necessària. A finals dels setanta, ja vaig adonar-me que aquesta anomalia, tard o d’hora, havia de sortir a la llum. Era impossible que tota una cultura es pogués continuar amagant. Tímidament, però la situació va canviar amb els Jocs Olímpics i, després, amb les manifestacions massives fins a arribar a l’1 d’octubre.”

El conflicte inevitable és un recorregut per aquests 40 anys personals, però partint de la situació actual de Catalunya. I d’una ponència. “Vaig llegir a Berga, en un acte d’Òmnium, una ponència sobre Catalunya. L’editor de L’Albí, Jaume Huch, em va proposar de publicar-ho i vaig posar una versió llarga –que havia llegit a la universitat de Cambridge–, i hi vaig afegir altres textos, com ara la meva arribada a Catalunya, la visita a Lledoners... Però lligant-ho tot com un llibre unitari i coherent”, matisa.

Un dels moments àlgids és quan narra la visita a Lledoners, acompanyant dos diputats anglesos. “No entenien que estiguin empresonats i, encara menys, que estiguin barrejats amb assassins, violadors, lladres... Els va colpir la qualitat humana de les quatre persones amb qui van parlar: Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Raül Romeva i Oriol Junqueras.”

I quin és el conflicte inevitable? “El conflicte inevitable és entre els poders fàctics d’Espanya i Catalunya. Entre el poble català i els qui tallen el bacallà políticament i també jurídicament i econòmicament, entre els responsables de l’ocultació de Catalunya després de la mort de Franco”, defineix Tree. Hi veu una solució, però: “Un cop Catalunya faci una declaració d’independència absolutament ratificada i seriosa, sé de primers ministres de països europeus que reconeixerien el nou estat.” No pot donar noms i no entrarem en conflicte per això, perquè el que és inevitable és quedar seduït per la mirada lúcida d’un autor que fa 40 anys que està estupefacte amb la situació catalana. Que canviï aviat.