Arts escèniques

Enfocar la mirada al circ

Un debat reflexiona sobre l’herència del circ, avui, en els artistes contemporanis coincidint amb els 30 anys d’Escarlata Circus

‘Quan els crancs portin talons’ beu de l’estranya sensibilitat dels Escarlata Circus aquests 30 anys

L’art fuig tant com pot de les eti­que­tes, perquè coar­ten la lli­ber­tat. Però és evi­dent que hi ha diver­ses mane­res d’enten­dre el circ i que és rao­na­ble dife­ren­ciar-les –sense pre­ten­dre estig­ma­tit­zar–. Diven­dres a la tarda, Danny Ronaldo, abans que arren­ques­sin defi­ni­ti­va­ment les fun­ci­ons de circ –que a la nit es van veure afec­ta­des per una pluja inter­mi­tent i ino­por­tuna–, adme­tia que el motor de tot ple­gat havia de ser la curi­o­si­tat de l’espec­ta­dor. Jordi Aspa, d’Escar­lata Cir­cus (com­pa­nyia que va diri­gir el Tra­pezi del 1997 al 2010), dis­tin­gia entre el circ d’entre­na­ment i exer­ci­cis gimnàstics de risc i el que dis­cu­tia com es pot expres­sar una emoció. El circ a Cata­lu­nya es repensa, es remira, i con­ti­nua recre­ant-se.

Escar­lata Cir­cus va estre­nar el seu dar­rer mun­tatge, Quan els crancs por­tin talons, al Tea­tre For­tuny diven­dres al ves­pre. És una peça en què reme­mo­ren els seus 30 anys de car­rera amb una nostàlgia diver­tida. Es reco­nei­xen en uns cos­sos ben dife­rents, que ja no fan acrobàcies sobre una cadena fluixa, sinó que pre­fe­rei­xen fer un mans-mans arros­se­gant-se per terra. És una peça que beu del seu uni­vers d’art pobre i d’apa­rells sonors i estètics que evo­quen altres dècades, i que es com­pleta amb gra­va­ci­ons d’aquells anys. Els dos artis­tes juguen amb el caràcter dels per­so­nat­ges de Cor­roC, entre l’orgull de qui ha dedi­cat tota una vida a ser artista i la ingenuïtat de qui vol dedi­car-hi tota la que li queda.

Són d’una ten­dresa estra­nya, que sap con­nec­tar amb el públic, fer-lo par­ti­ci­par enri­o­lat i també fer-lo aplau­dir com­mo­gut per alguns dels qua­dres, ja siguin memo­rialístics o d’una llet­jor pre­ci­osa. En alguns dels vídeos, ense­nyen com assa­ja­ven en un des­cam­pat, només acom­pa­nyats pels ulls curi­o­sos d’uns nens. Com si fos l’única atracció interes­sant en aquell cap­ves­pre d’estiu. De fet, Aspa comen­tava en el debat que la nor­ma­tiva urbana actual ha pro­hi­bit fer actu­a­ci­ons espontànies al car­rer. Posar el bar­ret a la plaça del Pi, pro­var una nova acrobàcia o entrada d’artista... El fuet, els gani­vets i l’equi­li­bri són ele­ments que, com l’ànsia de ser doma­dor, els han acom­pa­nyat durant tres dècades. Ara, però, els governs impe­dei­xen les actu­a­ci­ons a l’aire lliure sense permís. Tant que els joves ni dis­cre­pen d’aquesta decisió, la tenen assu­mida.

L’herència –diuen al Tra­pezi, que allarga fins demà la seva 23a edició– sem­pre neix d’una per­sona que es va emo­ci­o­nar pel que feia una altra. És igual si és con­tem­po­rani o clàssic, el que compta és que com­mou amb una acció desen­vo­lu­pada amb el cos. Falta que aquesta volun­tat d’expres­sar artísti­ca­ment no es coarti amb burocràcia: calen mira­des enfo­ca­des a la infi­ni­tat del circ.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.