Regal de Picasso

Poca broma: Barcelona va ser el primer lloc del món que va posseir i exhibir en un museu una obra de Picasso. I no pas una obra qualsevol, sinó cabdal de la seva trajectòria: Arlequí. La història d’aquest primer Picasso amb dimensió pública va començar fa 102 anys, quan va ser pintat. Dos anys després, el geni malagueny, que ja era el número u del món de l’art però continuava, i hi continuaria sempre, emocionalment molt vinculat a la ciutat que l’havia vist néixer com a artista, el va regalar. Sí, el va regalar. Per problemes burocràtics, encara n’haurien de passar dos més, d’anys, perquè ingressés a les col·leccions barcelonines. La seva primera destinació va ser el Museu de Belles Arts; l’última, el Museu Picasso.

L’Arlequí és una de les peces més emblemàtiques del Museu Picasso. Inaugurat el 1963, la major part dels seus fons en són, d’obsequis que va fer l’artista al llarg de la seva vida. Però l’Arlequí es va avançar a totes el llunyà 1919. I un centenari com aquest s’ha de celebrar, i és el que farà el centre del carrer Montcada aquesta setmana amb actuacions i tallers sota l’embruix de la Commedia dell’Arte i del món del circ.

Dos anys abans, és a dir, el 1917, Picasso va venir a l’estrena al Liceu del ballet Parade dels Ballets Russos de Serge de Diaghilev, per al qual havia dissenyat el vestuari, els decorats i el teló de boca. Erik Satie signava la música; Jean Cocteau, el llibret, i Léonide Massine, la coreografia. Amb aquest ballarí rus Picasso hi va intimar, i el va inspirar per pintar l’Arlequí, a Barcelona mateix.

Els vells amics artistes catalans de Picasso es van mobilitzar per fer-li un homenatge a les Galeries Laietanes. En l’àpat, Miquel Utrillo va proposar fer una col·lecta popular per adquirir una obra seva. No es va assolir el repte, però la iniciativa a Picasso li va remoure alguna cosa per dins. En l’àlbum de signatures de la festa va escriure: “Visca Catalunya i els meus amics.”

Mesos més tard, quan Picasso ja havia marxat de Barcelona, Ricard Canals li va escriure una carta en què li confessava que “s’avergonyia de l’absència d’obres seves al museu barceloní”, explica Malén Gual, conservadora del Museu Picasso. En la missiva, el convidava a participar en una exposició de l’associació Les Arts i els Artistes, que Canals presidia. I en aquesta és on va presentar l’Arlequí, que ja tenia decidit regalar a la ciutat. Però per què aquesta i no una altra? “Picasso sempre va pensar molt bé les obres que va donar a Barcelona. Hi buscava una relació. L’Arlequí s’adscriu a la seva nova producció més classicista, superat el cubisme, i s’acosta a l’ideari del noucentisme llavors dominant a Catalunya”, sosté l’experta.

“Un cop conclosa la mostra, en una altra carta, Canals adjuntava a Picasso una comunicació de la Junta de Museus en què li agraïen la donació i li asseguraven que farien el possible per adquirir un altre quadre”, però aquesta operació tampoc va arribar a bon port, precisa Gual. Cosa que porta a fer una reflexió: Picasso va estimar molt més Barcelona que Barcelona a Picasso. “Fins al 1936 no hi va poder fer la seva primera exposició monogràfica”, recorda Gual. No hi assistir: es va fer representar pel poeta Paul Éluard. L’última vegada que va trepitjar la capital catalana va ser el 1935, però només per veure la seva mare.

Ell no va tornar mai més, però l’Arlequí es va quedar per sempre a Barcelona. Bé, ha sortit per lluir-se temporalment en múltiples exposicions que s’han muntat arreu. Tothom el desitja. Aquest estiu en farà un altre, de viatge, a Sitges, per figurar en una exposició sobre el realisme.