Codi en procés

Ferran Utzet ha triat una peça molt estranya per estrenar-se en la comèdia. La vis còmica dels dos intèrprets l’ha vençut. L’obra parteix d’un embolic que podria signar en Pere Calders (un home ho deixa tot obsessionat per descobrir que tothom es fa una concepció d’ell mateix en la qual no es reconeix) i que té una arrencada ben divertida, certament. El plantejament, absolutament central (un fet insòlit a la Biblioteca) permet com, a la narració de Marc Rodríguez, Laura Aubert es vesteix de la resta dels personatges amb una caricatura ben estrafolària. Hi ha una representació quasi mimètica dels fets que es narren, com quan un es mira el mirall, que sempre s’hi veu reflectit. En aquesta part, la peça roda pendent avall alegrement, a partir del drama del dissortat Vitangelo Moscarda. La roda perd l’equilibri quan el banquer vol despendre’s del seu reflex del mirall, vol reconèixer-se d’alguna manera (no sap qui és). Arrenca la part més parateatral i de redefinició dels conceptes. És un passatge un punt més enrevessat (que no inaccessible) que obliga a abaixar la velocitat. Però l’ànsia d’agradar porta els intèrprets a posar intermitentment personatges en clau paròdica. És una fórmula que no barreja prou bé, lamentablement i que trenca el to fantàstic i despreocupat caldersià que hi havia plantejat.

El repte de l’home de ser algú (sense necessitat de triomfar però sí de saber-se un mateix) és un drama filosòfic ben còmic. Les plantes no tenen aquest dilema (que se sàpiga). L'altre director de La Perla29, Oriol Broggi, un mestre en adaptacions, juga al fet que els actors s’intercalin rèpliques d’un mateix personatge, a mitja frase. No li cal res més que un vestit neutre. Posar forma i veu, com proposa Utzet en aquesta obra,  pot ser divertit però trenca la màgia de la literalitat. El codi no reïx aquest cop.