Dos amors inestables
Louis Garrel va guanyar el premi al millor guió de Sant Sebastià i va inaugurar el D’A Film Festival amb ‘Un hombre fiel’, film que ha dirigit, escrit i protagonitzat
Bertolucci el va donar a conèixer quan tenia només vint anys amb Els somiadors (2003), però Louis Garrel (París, 1983) és d’aquells cineastes a qui també agrada posar-se al volant de les seves pròpies carreres i avui arriba als nostres cinemes amb Un hombre fiel. No li ha tremolat la mà a l’hora d’escriure el guió a quatre mans amb una llegenda com Jean-Claude Carrière (guionista habitual de Buñuel), dirigir (per segon cop en la seva carrera) i protagonitzar juntament amb Laetitia Casta aquesta història sobre la inestabilitat de l’amor.
Guardonada amb el premi al millor guió del Festival de Sant Sebastià, Un hombre fiel va inaugurar fa tres setmanes el D’A film Festival i vam tenir ocasió de parlar amb l’actor i cineasta. Avui arriba als cinemes aquesta pel·lícula que “es pot considerar una pel·lícula que parla de l’amor, una comèdia romàntica amb elements de thriller”, segons va comentar a El Punt Avui. “Jo crec, però, que la base d’Un hombre fiel és la inestabilitat dels sentiments –hi va afegir–. Tots vivim amb uns sentiments que canvien ràpidament, i ens fa por, tenim una mena de terror al canvi sentimental. L’amor pot provocar un gran vertigen. Jo dic sovint que l’amor és un malentès feliç, però amb el perill constant que esdevingui desgraciat.”
Amors amb caducitat
Abel, el seu personatge, és plantat per Marianne (Laetitia Casta), la seva parella, en la primera escena del film. Al cap d’uns anys, però, queda vídua i ell intenta recuperar-la. El fill de Marianne i una jove obsessionada amb ell s’interposen entre la parella.
“M’agrada agafar els arguments clàssics –comenta Louis Garrel–. La meva primera pel·lícula ja s’inspirava en una obra de Musset que es titulava Les caprices de Marianne. Per al segon film que dirigeixo he agafat una obra que m’agrada, La segona sorpresa de l’amor [1727], de Marivaux, que és la història d’una vídua que plora perquè el seu marit ja no hi és i d’un home que plora perquè la dona l’ha deixat. A partir d’aquesta obra vaig començar a escriure el guió amb Jean-Claude Carrière.” Ja havia treballat amb ell: “Amb el meu primer film vaig tenir alguns problemes amb una escena, vaig demanar ajuda a Carrière i em va donar dues o tres idees. Tenia ganes de treballar amb ell i li vaig proposar de fer junts un guió sencer. Encara que els temes de la pel·lícula són seriosos, l’hem volgut fer de manera molt lleugera, sempre amb sentit de l’humor, que el tenim molt semblant.”
Aquest fi sentit de l’humor travessa tota la història, narrada per les veus en off dels tres protagonistes adults. “M’agrada la contradicció que es pot produir entre les imatges i la música o la veu en off. Jean-Claude Carrière mai havia treballat amb tres veus en off diferents, i com que els reptes l’inspiren, vam decidir fer-ho així.”